Caminejant

St Andreu del Besòs. Torredembarra

2011-12-31T18:49:00.002+01:00

He fet aquests quatre últims dies de l’any el què més m’agrada : pintar, posar-me una mica dintre del mar i fruir de la natura.

El dimecres vaig anar a pintar amb La Colla a St Adrià del Besos.

Vaig fer un dibuix i una petita aquarel·la. El dia era tan bonic que no vaig poder resistir de posar els peus a l’aigua.

L’endemá vaig decidir el què havia de fer.

Ara el 31 estic molt satisfeta perquè ho he passat molt bé. Ho podeu comprovar per les fotografies.

Les tres dues primeres de St. Adrià, les altres de Torredembarra. i també vaig fer una altre més petita aquarel·la. Es que els colors d'aquest indret dels Muntanyans tira.

BARCELONA. PESSEBRE ROMÀNIC

2011-12-21T17:10:00.000+01:00

Com cada any, vaig fer una passejada per la Plaça St Jaume, fins davant la Catedral.
Em va sorprendre el pessebre, un homenatge a l'Art Romànic. Un dels que més m'agradat.

Com era el matí, cap al migdia, hi havia poca gent.

No va ser molt difícil fer fotografies, i vaig poder fer-les sense gent al davant, sols esperar una mica entre grup i grup.

Sembla que a la gent li agrada anar molt junts, ja que fora d'alguns grups ja formats, la gent s'agrupava mirant o fent fotografies, jo esperava i quan uns marxaven i ja en quedaven pocs feia la meva. Encara que no la podia fer de molt lluny. Algú se'm posava al davant, o em donava una empenta i es posava al costat.

Després vaig anar a comprar un parell de ramets de vesc i un d'eucaliptus, com cada any.
Una volta bonica pel centre de Ciutat Vella.

NADAL

2011-12-18T22:02:00.003+01:00

Us desitjo a tots el millor en aquests dies tan senyalats de Nadal. També un Nou Any més just i millor.

Bosc de la Marquesa. Tarragona

2011-12-11T01:11:00.001+01:00

Camí de Torredembarra a Tarragona, ran de mar, fins l'antiga carretera N. 340, entre la Torre de la Mora i la platja Llarga es troba aquest indret ple d'arbres i matolls.

Era a finals de novembre, la bona temperatura i les pluges després d'una sequera de molts mesos,

ha donat un sotabosc divers, molts pinetells, algun pebràs i altres bolets, com el de d'alt molt roig, més que a la fotografia. El llentiscle o mata amb els seus fruits ben vermells.

Sobre la platja fonda, i a una alçada considerable, arriba la sorra molt fina. Empesa pel vent més endins del bosc, va deixant a la vista les arrels dels pins.

JUJOL. MONTFERRI (2a part)

2011-11-24T20:21:00.001+01:00

L’esglesia de Ntra. Sra. De Montserrat a Montferri, situada on era una finca particular. Al mig dels camps i sobre un turó que domina l’entorn.

Sobre disseny de Jujol. La va començar, però no es va acabar fins anys més tard. Fa pocs anys.

Aquí dalt, vista de la part del darrera.

Sobre l’altar major, el camerí de la Moreneta. Es puja per unes escales amples laterals.

Protegides per columnes que duen la creu i lligades per unes xarxes de ferro com les de pescadors.

El campanar va ser edificat a fora, sobre l’altre punta del turó

Queden les restes de les coves on es refugiaven els pagesos,

reforçades per Jujol amb sobres de somiers i columnes.

Els pins retorçats al costat

La cova més gran és on varen posar una Moreneta, sobre una roca portada de de Montserrat. Ara tancada. Vaig fer la foto a través de la reixa i el vidre.

Al límit de la part plana del davant de l’esglèsia, sobre l’alt marge, han fet una paret irregular que vol recordar les muntanyes de Montserrat.

Excursió matinal feta pel Centre d’Estudis Sinibald del Mas deTorredembarra.

JUJOL - 1ª part

2011-11-15T18:18:00.001+01:00

Esglesia del Sagrat Cor a Vistabella. La Secuita.

Una de les nombroses obres de Jujol a Tarragona.

Ajudat per gent de la población, amb pedres de l’entorn i restes d’eines del camp inservibles, com tenia per costum d'utilitzar, va anar aixecant l’edifici singular que havia dissenyat.

El cor

Dues capelles oposades. Dibuixos sobre la natura de l’entorn, que coincideixen amb els símbols del Nou Testament: espigues i raïm que ell mateix traça amb blauet sobre les parets.

Una de les làmpares davant de les capelles laterals.

Un dels finestrals que tenen una pedra semblant a marbre translúcid i no vidre.

I l’altar major que, pel meu gust, amb aquesta nova pintura desentona una mica.

La firma de Jujol és sobre una columna de l'altar de la dreta. Es pot veure fàcilment quan s'accedeix a una estança a mitja altura del cor, per l'escala de cargol.

--Excursió matinal feta pel Centre d’Estudis Sinibald de Mas deTorredembarra.

Oruga o cuc

2011-10-30T19:02:00.000+01:00

Encara no feia dos dies que ho havia mirat, i ahir aquest gerani estava menjat de totes les puntes. Hi havia nombrosos invertebrats. Aquest gerani, de fulla grisosa i petita amb molt de perfum, i que fa unes flors blanques, feia temps que no floria, però vet aquí que me'l tenien conquistat. No queda ni un brot nou sa.
Vaig agafar els que vaig poder i vaig tirar esprai per les mosques, que és l'única cosa que tenia a mà. Demà ho tornaré a mirar.

Vaig aprofitar per practicar la fotografia macro que poques vegades em surt bé. I per donar testimoni de la meva enrabiada. A veure qui pot més, jo sóc una i ells nombrosos... Me'l mataran com han fet amb els altres?

El cuc

2011-10-28T01:03:00.002+02:00

Fulla rera fulla van desapareguen. Ja quasi no en queda cap. Cada dia miro l'envers, no hi veig res, però fa uns dies: Ja t'he atrapat! Amb l'engunia que em fan els cucs... Què verd és! Per això no els veig.
Agafo amb compte el què queda de fulla i ell no cau, ben agafat encara rossega, el poso sobre la taula i queda immortalitzat! Uns tres centímetres de llarg.
Ho sento, però va anar al contenidor verd.
Ara tinc un munt de fulles esperant el fred per caure quan els hi sembli, ja són lliures.

Participació a Jocs de LLetres

2011-10-22T21:30:00.000+02:00

Per primera vegada he enviat aquest conte de 50 paraules al joc del blog "Tumateix-llibres "

SOMNIS

"Pausadament, posava un peu darrera l’altre, mans a la butxaca, entre blaus de cel i de mar, verds de romaní, fonoll i farigola. Com més avançava , més feliç em sentia: ja no caminava... nedava entre bromera d’aigua i algues. La campana de la proa d’una galera em va despertar."

FRUIT?

2011-10-20T19:49:00.000+02:00

Hi ha un arbre que té les fulles entre pomera i codonyat, fa flors blanques a la primavera. Els fruits creixen i ara són d'uns 7 cms de diàmetre, sembla que estan madurs, però són molt forts. Amb això, sí que semblen codonyats. Després cauen i es posen marrons, ja estan podrits i encara són bastant durs. Els ocells no els mengen.

No els havia vist mai. Els trobo decoratius. Què poden ser?

ESTANY DE SANT MAURICI

2011-10-12T18:36:00.003+02:00

A les vuit del matí els taxis tot terreny ens vénen a buscar per pujar-nos fins l’estany Ratera. Baixem fins la punta més al sud de l’estany, per remontar-lo i continuar amunt. Aquí uns sis companys volen aprofitar el bon dia i pujar a la coma de l’Abeller, els que no caminen baixen amb els taxis fins l’Estany de St Maurici per esperar allà que tornem.

El gros del grup ens dirigim al Mirador, però com és aviat, es decideix anar abans fins l’estany d’Amitges. Alguns que caminen menys prefereixen quedar-se. Així el grup es torna a dividir. Jo decideixo anar amb la majoria, i amunt!

Més amunt, el paisatge és preciòs. M’he de parar per girar-me i mirar, les grans pedres esberlades pels canvis de temperatura, ens envolten.

Els Encantats ens acompanyen de lluny. (Part esquerra al fons, sobre la gran pedra de primer pla).

Arribem al punt de baixar fins l’estany o pujar al Port. Ja no vull baixar més per tanta roca, ja que queda un bon tros per tornar. Admiro la bellesa d’aquestes muntanyes grises on els pins busquen lloc per arrelar. Uns pocs matolls posen una mica més de verd. Trossos de neu encara allà dalt.

Baixem, pel mateix sender

Bellesa en els recargolats troncs morts de fa anys, i en els que encara adornen en verd el paisatge.

Gensianes, nerets encara sense florir i altres flors que subsistiesen a pesar de les condicions dures.

Com aquest pi, a prop del balcó

Després baixem fins l’estany de St Maurici, camí de baixada, a troços difícil, encara que el conserven el “sender”. El pas de la tartera era per anar en compte.

Aquí quasi a mitja tartera, veiem als companys del davant que ens esperaven a l’acabament. Uns pocs passos després de fer la fotografia, un dels companys que anava al meu darrera va caure . Encara avui pateix les conseqüencies, amb l’espatlla afectada. Però, encara sort que no va caure per la part esquerra. Un bon ensurt i una lesió bastant greu .

Mireu l’efecte, jo mirava al terra, mirant on posava el peu segur abans d’aixecar l’altre. Els bastons, aquí, servien de poc, quasi sobraven. Tothom que va a muntanya, sap el què és una tartera.

Quan es va recuperar vàrem continuar, pensàvem que al arribar a un petit pla verd faltava poc per arribar, peró faltaba baixar fins el peu de la petita presa de contenció i tornar a pujar, per donar un tros més de volta fins el punt d’informació on ens esperàven tots els altres. L'indicador posava 1h 30’. Penso que no vem trigar més. La part més difícil va ser des de l’altura del balcó fins sortir de la tartera, al anar cara avall fa més efecte que si puges.

Ja arribats a peu de l'Estany de St Maurici ens retrobem tots per baixar amb els taxis tot terreny.

Espot , Salt de Comials

2011-10-06T19:01:00.002+02:00

Començaments de juny.
Primer arribem a Espot i veiem un video sobre el Parc natural, després d'arribar a l'hotel i menjar, amb l'autocar ens pujen sota el port de la Bonaigua, els que caminem baixem per anar a veure el salt de Comials. Els altres els pujaran fins Les Ares i allà ens esperaran.

No és una caminada molt difícil, és molt bonica perquè anem passant per rierols, que deuent procedir del salt.

Trobem flors diferents.
Hem de fer la pujada una mica forta, i les escales del mirador.
L'aigua abundosa com mai aquest juny, segons els que havien fet la caminada altres vegades, em fa recordar alguns salts de Noruega.

La muntanya ens dóna tot el seu esplendor.
Després de baixar i tornar amunt una mica sortim a un revolt de la carretera. Aquí darrera el pal elèctric. Sí a la paella primera.

Com no volem pujar per tots els revolts, busquem un sender, no el trobem, però anem pujant pel dret. Anem en compte amb algunes tiges d'arbre plantades i que el seu amagat sot ens ajuda a posar el peu pla.
Alguns a la segona volta desisteixen i comencen a pujar per la carretera. És un desnivell considerable.
Arribem a Les Ares: la capella és tancada. Fa vent una mica fred.
Allà ens trobem amb els companys i esperem els altres.
Pugem a l'autocar queenfila les últimes curves fins el port, on ens reb una densa boira i el fred fa que alguns desisteixin de fer un volt.

Després baixem fins Esterri d'Àneu i fem una passejada.

Sort que aquí a baix far calor.
Hem d'anar aviat a l'hotel perquè demà ens hem de preparar per fer una altre caminada més forta.

Un dia perfecte, entre flors i aigua. Bellesa salvatge que ens fa reviure.

Formentera al maig.

2011-10-02T19:24:00.001+02:00

Illa de somni. Quants anys sense veure-la!

Deixem Es Canar i després de fer escala a Santa Eularia des Riu , reemprenem navegación cap el sud, amb un ventijol agradable.

Eivissa va quedan enrera

El port em va semblar molt diferent de l’última vegada que l’havia trepitjat. Tot es massifica.

Han deixat una zona de reserva marina, es per on creuen tots els vaixells.

Fem una parada després de passar per l’Estany Pudent. Sobre un turonet podem gaudir dels diferents tons de blaus en contrast del blanc de la terra. La fotografia de l'entrada dóna fe de la belleza de l'indret.

I al baixar del turonet l’herba perd el verd sota el sol de maig, i deixa veure l’horitzó contrastat.

Més a l’est platges preparades i més cases del que m’esperava.

Després de fer un passeig i dinar, anem fins a l’altre cantó de l’illa per veure el far, des del peu veiem aquests penyassegats. No m’atreveixo acostar-me més a la vora..

Mentre uns s’entretenen a la tenda o prenent algun refresc, jo vull veure si trobo alguna sargantana de la zona. Algunes s’escapen, però em quedo molt quieta i per fi puc enganxar alguna.

I tornem enrera dient adéu aquest bell indret. Com m'hagués agradat estari un temps...!

Eivissa

2011-09-03T19:54:00.000+02:00

A l'illa, el maig pot ser extraordinari. L’aigua, encara freda, no convida al bany.

A moltes cales encara hi resten les algues amb gruixos considerables,

Al nord, a Portinatx

ple de medusas.

El vent del nord, sobre tot, ha fet escultures dels resistents pins

que es revelen a ser arrencats i endinsen els seus dits entre les roques punxants o entre escletxes sorrenques.

També un dia vàrem tenir vent de l'est, voliem anar amb vaixell però no sortia; i ens decidirem anar a St Antoni de Portmany, a contra vent, i el mar ens va donar un reflex diferent

Cel, mar y terra ,el paisatge més encisador d’una primavera esclatant.

Únic en tota l’illa, ens condueix pel punt més baix de Santa Eulària des Riu

a dalt el Puig de Missa. Es pot visitar l'esglèsia i també el museu etnològic que està a prop..

L’atmosfera transparent, amb alguna boirina matinal que dóna més bellesa, si es pot, a la màgica illa

Es Vedra, sempre acompanyada, al peu, de “Es Vedranell”

S’esvaeix la boirina matinal que uneix el blaus.

La bellesa de cada indret és indescriptible, es pot copsar quasi en la seva totalitat, és el poc temps que tens és el que no et deixa més…

Recital de Poemes de na Joana Raspall

2011-06-30T20:18:00.000+02:00

Aquest diumenge dia 3 a les 7 tarda a Caldes D'Estrac. Organitzat per A. d' Escriptors en Llengua Catalana.

Ens ho ofereixen COS DE LLETRA...

Prop d'alguns llavisplens de mel, una abella
cerca fiblar-nos.

(Joana Raspall, Arpegis, Abadia Editors... pàg 64)

Villanueva de los Infantes

2011-06-13T19:22:00.000+02:00

Ciutat que va ser un assentament ja a l'Edat de Coure i de Bronze, però no va ser fins l'Època dels Romans que va prendre més importància. Està situada a La Manxa a l'est de Ciudad Real. Després que els àrabs la van destruir, els jueus la van tornar a construir i va ser la Jamila que més tard el 1245 consta com poblada pels "Caballeros de la Orden de Santiago".
Més endavant a finals del S.XIII li van donar el de nom de Infantes , i més tard Villanueva. El 1974 va ser declarada Conjunt Històric Artistic.

Quevedo i Víctor de la Serna s'hi van inspirar, també Cervantes la va fer centre de les aventures de Don Quixot.

Casa de Santo Tomás

Hi trobem la Casa de la Inquisició. Sols es conserva la façana.

La Alhòndiga, que era lloc de contratació en el S.XVI, més tard presó. D'aquesta època queden esgrafiats a les columnes. Ara Casa de Cultura.

Moltes cases senyorials i palaus.

Veureu tot en poques hores, és difícil.

LAGUNAS DE RUIDERA

2011-05-22T17:19:00.003+02:00

Parc Natural d'una preciositat extrema. Aquest any, sembla que les pluges han fet que el cabdal augmentés i l'aigua s'ha escampat més enllà dels límits deixant les arrels dels grans arbres al descobert. També part de la vora amb aigua, com si volgués recuperar el seu lloc.
Els grans pollancres resisteixen, també les sabines, guardians amables del seu entorn tan trepitjat.

Entre els seus troncs va sorgin timidament alguna figuera. Ho resistirà?

Ruidera és una ciutat quasi al bell mig de les 15 llacunes, la carretera transcorre entre la llacuna del Rei i "El Hundimiento"

Una ciutat que també protesta perquè es protegeixi l'entorn. Voreres petites, irregulars segons la casa que passes o que s'acaben, així no es destorba la carretera. Carrers amb pujades fortes i cases noves que s'enfilen per arribar al mirador.

Es poden reseguir quasi totes en coche, i anar baixant per donar un vol i contemplar-les millor.

Hi ha establiments per l'estiu que ara a l'abril, estaven preparant, també com petites urbanitzacions i algun camping.

L'aigua, segons anem més amunt, trenca les barreres de pedra natural o toba. Pugem sobre.

Aquestes presses naturals són les que volen protegir de les trepitjades de masses persones que hi anem.

Veure-les en viu són una meravella. L'aigua molt profunda, al menys ho sembla, d'una transparència neta, que creuriem immòbil pel seu reflex, però en moviment constant per les cascades que produeixen les tobes.

Aquí vistes de més lluny, sobre les cascades de la fotografia anterior.

Anem cap a una altre llac

Aquí el sol no ha deixat impresionar el color vermellós de les muntanyes, que feient un contrast fort entre els blaus, i verds.

Aquí una de més amunt. Contrast de verds, blaus, terres i quasi negres, rodejada d'arbres molt forts com aquesta sabina.

I seguim, fins passar La Tomilla i arribar a La Conceja, l'última ja era bastant més amunt i separada.

No em cansava de fotografiar, era per estari més dies. Però haviem de seguir el camí.

LAS HOCES DE CABRIEL

2011-05-02T18:12:00.001+02:00

Entre València i Conca el riu Cabriel baixa entre parets afilades que anomenen "Los Cuchillos".
Passat per sota l'embassament de Contreras, i des de l'alberg d'aventura, on vàrem deixar el cotxe, fins el pont de ferro hi ha uns tres quilòmetres d'una pista de fàcil caminar.
Feia molt de sol i jo sense la meva gorra...

Primer el riu és molt a sota, després ja el veiem de més a prop. Corre força aigua.

Roques afilades a tots dos costats ens acompanyen. Pins, diferents arbusts, de sobte fins i tot un esquirol.
Més endevant, en un revolt un pi amb l'escombra de bruixa. En poc temps la segona que veig, i aquesta amb un cartell que informa.

Continuem per un ombrívol pas, encara flanquejat per les altes formacions rocoses, fins arribar a un lloc més obert.
Més endavant, un túnel excavat a la roca, on a travers de les dues finestres esquerres que hi ha, es pot veure el riu encara més a prop.

Ara queda un poc tros obert amb uns murs sobre el riu on potser hi havia un molí o una altra construcció i el pont de ferro. On sols hi queden els laterals i unes travesses separades.

Aquí es veu de lluny el pont.
Les muntanyes alliberen el riu que s'aixample sota el cel blau i ara ample.
Tornem enrera, es hora de dinar una mica. En el refugi d'aventura hi ha sols un menú de dos plats que, com no coneixem, no ens bé massa de gust, i ens sembla una mica car, fa que decidim pujar.
Sortim enrera perque no es pot donar la volta per la carretera cap endavant, i no sabem si es pot sortir per un altre lloc. Arribem a Villagordo de Cabriel, on, a un bar restaurant del centre, amb gent molt amable, ens donen bé de menjar amb un plat combinat.
És ja molt tard i hem d'anar fins a Ruidera.
(Poso els dos enllaços millors que he trobat).

Una volta per L'Aguilera de Creixell.

2011-04-26T20:44:00.000+02:00

El dia 20 de març amb la colla del Centre Sinibald de Mas de La Torre vàrem fer una caminada a partir de Creixell.
Després d'anar cap a l'ermita de Fàtima de Creixell, creuar l'autopista i pujar pel seu costat, vàrem trobar uns narcisos petits entre les pedres i herbes del camí.

uns iris que debien sobreviure després del volcat de terres de quan van fer l'autopista

i unes farigoles molt florides.

Sobre la carena i amb la vista de molta part del Baix Gaià, una esmortzada.

Més amunt ja hi ha pins i alguna alsina.

Per primera vegada vaig veure aquesta bola de pi sobre una branca. Per casualitat fa pocs dies en vaig tornar a veure una, però lluny d'aquí a les Hoces de Cabriel i un cartell informava que es deia "escoba de brujas". Aquest enllaç del 2006 és l'únic que he trobat sobre aquest fong. Ja en parlaré en una altra entrada

Varem donar la volta baixant fins arribar al GR 92, de la Ronda verda del Baix Gaia a 2,3 Km de la Pobla de Montornés i a 3,2 de Roda de Berà.
A prop aquesta cabana de pedra seca quasi desfeta, queda una lleixa on posaven els aliments.

Encara baixant fins arribar a una altra cabana de dos cosos que han reconstruit voluntaris. Dos d'ells venien amb la colla, van aprendre a fer aquestes construccions de pagessos ja grans que no podien fer-ho. Uns classifiquen les pedres per mides i volum, mentre altres construeixen i demanen les pedres que els fa falta. Es difícil i complicat.

Vista des de dins.

Ja per una pista ample i ben arrenjada arribem a una antiga i gran masia molt malmesa: el mas Mercader. Aquí ja sortiem.Han arrencat de mala manera les portes de ferro de l'entrada i tot el que han pogut, hi ha una petita capella que no vaig atrevir-me a entrar per por de que acabés de caure. Quina pena! Tornem a travessar l'autopista pel pont i cap a la urbanització Rincón del César i a tornar a Creixell on teniem els cotxes.
Un bon dia i una caminada agradable i gens difícil per aquesta època.

CLARÀ. Torredembarra.

2011-04-05T17:37:00.000+02:00

Si agafem la caminada des de Baix Mar, podem traspasar la via del tren pel pas subterrani i després travessar el Pg Miramar, antiga N-340. Després ens endinsem pels carrers a l’entrada de Torredembarra, C. Garrotja i Camí de la Rassa, Montsià en sentit nord per darrera de la gasolinera, , Camí del Moro, fins deixar a la dreta el carrer Pere Romeu i el Camí del Pou, anem pel carrer St Jaume i la primera a la dreta ( Conca de Barberà i Roma) fins a trobar un vallat amb reixa de ferro, on es troba la Vil·la del Moro.

Després podem baixar pel Camí del Pou fins arribar al nucli antic.

El 1358 , Clarà pertanyia a Tarragona, va ser adquirida el 1381 pel Monestir de Santes Creus.

Aquí hi trobem la Parroquia de St Joan (l’ermita) i Cal Xeco edificat sobre les restes de l’antic Castell de Clarà, d’època medieval, que potser fou renovat durant el segle XVI o XVII, tenen un pati interior que s’hi accedéix a través d’un porxo sota la torre reformada.

Aquí de de dintre del pati que és propietat privada. Ens van deixar estar-hi.

Queda un galliner a ma esquerra.

Ho tenen molt ben decorat.

Per tornar a Baix Mar agafem, avall sentit mar, la carretera de la Pobla fins a creuar el pont que ens dur als Muntanyans o a la platja a costat del Club Marítim.

L’altra manera és pujar pel pont abans d’arribar als muntanyans, i ja ens deixa a la carretera que va a La Pobla de Montornés. Llavors fem el camí en sentit contrari.

Caminada pel baix Llobregat i Museu AGBAR

2011-03-28T21:53:00.001+02:00

El 5 de febrer vàrem fer una caminada a peu des de St. Feliu de Llobregat a Cornellà, on varem visitar el Museu AGBAR.

Passem per sota la A-2, i més endavant per sota l’AVE, que aquí veiem lluny a l’altre cantó del riu.

Aquí, sembla, es fa més estret

Quasi arribant a l’altura del museu es veu el campanar de l'església parroquial de Sant Baldiri, el patró de Sant Boi de Llobregat, entre el canyisar sec.

Diverses plantacions d'horta ens acompanyen,

ben arrenglerades

Després hem de passar per carretera fins arribar al museu, on encara es fa el tractament d’aigües que abasteixen Cornellà, St. Joan i part de Barcelona. Hi ha un restaurant, també.

Al jardí, fet amb ferro una petita història rodejant a la maqueta de la instal·lació. Es veu l’antiga xemeneia

Entrem a la nau més gran, entre vitrines que mostren tot el referent amb l’aigua: envasos, brocs de pou, canonades...

També estats de l’aigua i entre altres la pluviometria de la zona.

Les antigues màquines per fer vapor a partir de carbó per fer funcionar les altres

Passem a la sala de màquines antiga per fer llum per aigua.

Van ser portades de París cap el 1909 com una gran innovació per fer llum per conduir l’aigua amb les bombes.

Pesen 10 tones. Les politges fan 2 voltes per segon.

Detall des del volant de comandament.

Dalt hi ha el comandament central

I a un lateral les eines enormes per ajustar o arreglar les màquines.

Detall de les parets originals

Després d'uns 30 anys ja va venir la llum i ja no van servir.

Les noves bombes, ja no hi fa falta ningú a dintre perque es controlen per ordinador i hom entra sols quan alguna té un problema per reparar.

De les antigues, ha quedat una al costat pesa 15 tonelades

I ja tornem per la carretera, alguns han esperat l'autobús. Passem per sota la A-23 prop de Les Begudes

Prop hi ha una vella nau que sembla ser un centre de recuperació on es cuiden del reciclatge d’alguna brossa.

Ha estat una bona excursió d'uns 15 kms,llàstima de passar per tantes carreteres.

Josep Ma Jujol a Els Pallaressos.

2011-03-22T23:56:00.000+01:00

De l’excursió organitzada pel Centre d’Estudis Sinibald de Mas el passat febrer, em falatava posar la visita d’aquest núcli urbà. Està situat a prop de La Secuita, en un turònde 121 metres d’altitutd.

L’arquitecte Josep Ma Jujol i Gibert hi té algunes obres com la reixa de la casa Solé, els altars laterals de l’Església Parroquial, la Casa Andreu, l’edifici de l’antic Ajuntament, les antigues escoles entre altres. La més important és la casa Bofarull

Detall de la “finestra” triangular del mur exterior. Feta amb eines velles del treball de pagès, fins i tot part de les romanes per pesar, posades a cada extrem inferior

Dalt es veu l’angel del cap de munt de la torreta, dissenyat per ser un panell i que té encara pintures realitzades pel mateix Jujol, són una al·legoria de les estacions.

Aquí sota el veiem a contrallum.

El lateral de ponent amb un balcó molt original.

Detall d’una porta cara nord.

El que sembla un celler.

I una altra casa.

Un lloc bonic i interessant per a visitar.

PARC D'EL CLOT

2011-03-10T11:19:00.001+01:00

Ahir amb els pintors de La Colla dels Dimecres hi vaig anar per primera vegada. El temps no acompanyava. És un parc al que hauré de tornar per veure'l millor

I el Mercat

AQÜEDUCTE DE FERRERES. TARRAGONA.

2011-02-24T15:25:00.000+01:00

Excursió circular des del Pont del Diable fins Els Pallaressos. Organitzada pel CENTRE D'ESTUDIS SINIBALD DE MAS DE TORREDEMBARRA.
No seguirem cap de les tres rutes descrites en el planell, però sí que hi passarem a troços o els creuarem.
S’entra pel Mas dels Arcs per unes portes, ara obertes, una de central gran flanquejada per dues més petites.
Estan arrenjant el parc, deixen camins per passejar tranquilament.
El Pont del Diable és de l’època romana del S.I ac, ara està amb reformes, és a les afores de Tarragona. Servia per portar aigua del riu Francolí a l’Imperial Tarraco. Es va utilitzar fins a ben entrat el SXVIII.
La boira era bastant espessa al començament de la caminada, després es va desfer i el sol ens va acompanyar.

Encara està en obres de restauració. Fan més alts els dos cantons on passava l’aigua, cosa en què no tothom hi està d’acord.
Aquí era a la tornada a la tarda.

El pont medeix 217 mt de llargada i 27 mt d’alçada màxima.

Trobem el monolit dels germans Puig i Valls que ja he posat al principi.
El bosc de pins és plè de margallons, que com sempre arrelen entre escletxes de les pedres. També hi ha mates de bruc, on encara resten les flors seques de la florida passada i alguna nova flor, que poruga, va treien les fulles rosades com per provar si ja no fa fred.

N’hi ha molta de pedra. Més amunt, sobre pedra, trobem un gran doll d’aigua amb alguns joncs a una punta. El sol va desfent la boira.

Més endavant un camí que es va fer per la visita d’Alfons XIII condueix a la columna dels Arcs amb un àngel al capdemunt. Està força malmès, no té braç i una ala està trencada. Tot fet sota les ordres de Mariano Puig i Valls. El mas també fou conegut com a Mas de l’Angel. Darrera de la columna hi ha les parets del què debia ser una bodega.

Ja més endavant parem per fer un mos, sota d’una enorme alzina. Encara hi ha una mica de boira

Anem més al nord, pasem sobre un marge enlairat sobre el bosc de grans pedres, i ens sorpren un soroll estrany, que no és de cotxes, com el foc d’una caldera: és la flama de les fàbriques de Constantí,(més clares que la fotografia).

Més endavant trobem “les escales de la Seu”, sembla una cantera antiga

Sobre la roca en ample busquem la petjada dreta grega del gegant.

Molt a la vora d’Els Pallaressos, passem per alguns alts marges de pedra seca.

Parlaré d'Els Pallaressos en un altre post.
Continuem el camí.
Després de dinar ens dirigim cap el mas d’en Garrot,
pugem a veure la font del mateix nom, molt abandonada.

Es veia aigua corrent pel terra, però no d’on sortia.Deixo les imatges de la força d’aquesta alzina.

I la foto dels integrants de l'excursió

FERRAN.Tarragona.

2011-02-04T17:31:00.001+01:00

Feia sol, el fred però es sentia.

Ferran és a uns 2,5 Kms de la platja de Tamarit, de la desembocadura del Gayà. D'aquest punt surt un sender que algun dia seguiré. A poca distància i al sud d'Altafulla, i pertany a Tarragona.
És un poble sobre una muntanyeta. Darrera hi té la nova N-340, l'autopista del Mediterrani i una cantera. Això l'ha perjudicat. Però el poble dona cara a Altafulla i al mar. Deu tenir pocs habitants, que es debien dedicar a l'agricultura abans, ja que es veuen encara zones de terra riques al costat del Gayà i més al sud.
Entres des de la carretera a la Riera de Gayà, i ja veus que el poble és petit. El carrer de la dreta puja cap el castell.

Aquest edifici de l'esquerra és l'unic que sembla abandonat. Un cop a la plaça podem veure una part del castell que és particular i és cuidat per masovers.

Hi ha dues gàrgoles com rat-penats.

La informació

i baixem per l'altre carrer, paral·lel al primer.

La vista d'Altafulla des del balcó de la plaça de sota el castell.

Albada des de Montserrat 2011

2011-01-28T20:32:00.001+01:00

He trobat aqueta meravella als Blogs: Col·lecció de Moments , Blog de L'Assumpta i Planeta aigua, que asiduament visito, perquè són molt bons.

COTXES DE FA CENT ANYS

2011-01-27T09:23:00.002+01:00

Per casualitat vaig travessar per dintre L'Illa Diagonal, centre comercial de Barcelona, i vaig veure aquesta exposición.

NAPIER. 1907,França. S’obre per la part posterior.

WINTON. 1916, EEUU. Model six. Guanyava les carreres als Rolls i per això fou més valorat. Primers amb el volant a l’esquerra.

HISPANO SUIZA.1916, Espanya-Barcelona. Carrosseria Torpedo de 4 places. Arranca amb maneta. 4 cilindres.

CADILLAC. 1908,EEUU. Gran potència i el més important de la marca que començà a fabricar l’any 1902.

FORD T o FORD A PEDALS. 1919, EEUU Primer fabricat en sèrie. Canvi de marxa als pedals i gas al volant. Fars elèctrics i d’oli en cas que fallessin els primers.

BERLIET. 1907, França. Aquesta marca es va dedicar a la fabricació de màquines de tren de vapor, posteriorment a la fabricació de cotxes i camions.

He intentat posar els noms de cadacun , però potser m'he equivocat. Com feia via no ho vaig anotar y sols vaig fotografiar part de del cartell informatiu. De totes maneres volia posar una mostra.
Fins el 5 de febrer la podeu visitar.

EL MÈDOL

2011-01-12T00:30:00.001+01:00

Passejada matinal per veure l’antiga cantera romana.
Una aventura per arribar-hi.
Anem en cotxe passem Altafulla, amb els seus 14 passos elevats a l’antiga N-340, fins arribar a la rotonda que ens indica "El Mèdol". Un cop creuada per sobre la nova carretera un camí ample de pedres i terra que puja i s’endinsa per la muntanya. Creiem que és per la carretera quasi sense esfalt de la dreta, ja que no hi ha cap indicador.
Una mica més amunt, hi ha dos camins, veiem uns senyals a l’esquerra.
Deixem el cotxe a un lateral, fora de la carretereta, i el senyal mig torçat ens indica que caminant a la dreta.
Al cap de pocs moments de caminar, després d’un revolt, veiem que no pot ser. És l’entrada de servei d’una parada de l’autopista A-7 que està tancada amb una valla. Tornem enrera, mirem el senyal i veiem que està esborrat l’indicador del número GR, però veiem que hi ha els senyals vermell i blanc a un sender ample que surt en sentit contrari cap l’oest, com paral•lel a l’anterior. Pensem que l’orientación és la correcta i que pot ser.
Seguim el GR 62 amunt, pla i baixada molt pedregosa, ens creuem amb els senyals de la tuberia de gas, però seguim el GR.

Pasem pel bosc cremat aquest estiu, baixada i girada més a l’esquerra, fins que creiem que ja hem baixat massa. Veiem una masia, creuem un pont sobre l’AP-7 i ens porta cap allà. Deixem el GR.

El massover ens explica que està allà des de petit, entre altres coses, Diu que ja hem passat del Mèdol, ens diu per on tirar.
Estem entre dues vies ràpides al nord la AP-7, al sud la N-340. "Pobra masia" penso, no és gens tranquil•la, té soroll pels dos cantons.
Baixem a una ample riera, antiga sínia, i pujant ran de la carretera veiem els panells indicadors de les canteres.Com és tard baixem a veure la més antiga.
Han triturat quasi tot els matolls i mates i es pot caminar bé i veure l’extensió de la cantera.
Uns nens biciclistes acompanyats de grans s’admiren en una escletxa on diuen que hi ha un ocell. Han fet cua per veure-ho i un dels petits ha estat l’últim.

A l'altre cantó de l'entrada hi ha un microsistema vegetatiu diferent de l’entorn. A la pedra hi queda el rastre per on els romans feien caure l’aigua.

Al bell mig d’aquest gran clot, com fàlic guarda de l‘entorn, protagonista mil•lenaria i única del pas dels anys: L'agulla

La tornada per un camí flanquejat de xiprers a cada banda que condueix a dintre de l’àrea de servei.

Nosaltres el deixem abans i sortim per una porta giratoria cap amunt en direcció, suposem, al cotxe. Hi ha un sender estret que surt entre matolls a la carretera per on haviem entrat. SORT! Busquem un indicador ja que d’allà estant no es veu res sobre la cantera i no es veu el petit sender. No hem trigat ni deu minuts. Al anar, entre pujar i baixar, uns quaranta.
Ens hem fixat ben bé per tornar un altre dia i poder veure tota la cantera.
Desitjaria que algú indiqués bé aquesta entrada, ja que a les sortides de les carreteres, posa un rètol molt gros, però una vegada et fiques al trencall no saps on anar.De totes maneres ha estat una bona caminada.

Història del meu pessebre.

2010-12-24T16:55:00.003+01:00

Les mateixes figures de fa molts anys. Quants? Pot ser uns trenta.

Poso unes pinyes de cedre del que era el jardí familiar, recollides fa uns setze anys. Crec que la meva néta no havia nescut encara.

A un cantó, unes altres pinyes allargades diferents que vaig aconseguir de la ventada de fa dos anys de branques esquinsades. Poden ser del Pirineu, d’una de les excursions de la colla. Les més petites, agafades als branquillons, tenen més anys, uns sis. Són de la nevada forta prematura que també va trencar branques pel Montseny.

Les pedres ferruginosses són dels voltants de Lló, les més calcàries pertanyen a les restes de les que vàrem comprar pel jardí, i que fa anys tinc sobre els testos del balcó. Ara que hi penso, deuen ser les més antigues del pessebre. La meva filla petita devia tenir uns tres anys.

També aquest any hi ha elements nous. Sempre en poso.

Una espècie de coralls petits, amb unes formes molt boniques, de color quasi blanc fins a ocre. Em vàrem recollir uns pocs a les platjes de la costa de Càdis. No les havia vist mai. Recorden l’element líquid i salat que tan m’agrada.

He posat també unes de les primeres fulles caigudes dels plateners del carrer i un dels altres elements barcelonins, són també fulles, de les que no puc recordar el carrer exacte on les vaig recollir, però que són molt boniques amb els seus diversos tons rogencs, com si fossin d’arç. A costat dels coralls, les flors seques d’una orquídea.

També hi he posat uns trossos de fusta d'una infusió depurativa xinesa, però no sé a quin tronc o arrel pertany.

Aquest inventari és el meu pessebre. Barcelona, mar i muntanya.

Pessebre tradicional que acompanya una història d’aquí,

Elements antics i nous, minerals i vegetals, donen vida a la vida de cada dia. Són la meva història, la que vull recordar amb els seus moments tristos però, sobre tot, amb els alegres. Amb familia, amics i companys. Amb els que ja no hi són. Els que hi són però no estan aquí o no vull que hi siguin. Són part del tot i, aquests últims, no cal oblidar-los.

Si hagués nascut a un altre lloc, la història hi seria però el pessebre no.

Nadal entre escriptores: Carme i Júlia

2010-12-18T17:50:00.000+01:00

Vull felicitar les Festes de Nadal i destjar un Any millor i regalar-vos una informació sobre
dues dones escriptores molt interessants. Júlia Costa i Carme Rosanas,
L'altre dia la Júlia va presentar el seu darrer llibre "La cendra dels anys" a la llibreria Catalònia de Barcelona.

He començat a llegir el llibre i sembla tan interessant i ben escrit com l'anterior. És una bona escriptora.
A l'enllaç he posat un dels seus blogs, però en tenen més.

A la Carme, no la conec personalment. És una bona escriptora. En un dels seus blogs no sols fa poemes, fa altres escrits i jocs de paraules.També dibuixa amb el Paint molt bé.

M'ha fet gràcia que la Carme m'ha posat dintre del seu conte per fer un joc amb el nom de l'altre blog meu de pintura "Paleta de Colors de Ma Antònia" .

PRESENTACIÓd'un nou llibre de JOANA RASPALL

2010-11-23T13:29:00.000+01:00

El dia 15 es presentarà a ST Feliu de Llobregat

MONTSERRAT. Camí dels pallers.

2010-11-19T13:57:00.001+01:00

Una bona caminada en un dia de sol. Llàstima que la màquina de fotografiar no em funcionava bé, però alguna foto he salvat.
Comencem per una pista ampla amb una pujada forta, aquí respirem perquè ja quasi no hi ha pendent.

No anirem al Monerstir, aquesta caminada és sols una matinal.
Aquí es veu al fons lluny a la dreta, on hem d'arribar. Sembla massa lluny.

Del coll de Guirló baixem més al torrent del Llop i tornar a pujar fins les pedres dels Pallers. El camí és pedregós, estret moltes vegades. "Ai la baixada!" penso. Que és el què més em costa, i a sobre tanta pedra... Algú va caure.

Pel sender trobem aquesta espècie de roures petits plens de glansa, romaní florit, i brucs petits plens de flor.

Poso aquesta fotogradia d'una de les pedres, que encara que ha quedat mal enfocada, ens dóna una idea de com són. Aquesta sóc jo amb els meus dos pals. Aquí dalt a l'ombra feia fresca.

Aquí vàrem esmortzar. Una vista fantàstica, encara que en aquells moments s'havia posat una boirina que les fotos no quedaven bé. Mirant cap al darrera tenia aquesta vista de la muntanya. No ens podiem moure massa, l'espai era reduit aquí, podiem baixar de cop...

Sort que una de les fotos finals, de l'aparcament de Can Massana, sí que va enfocar bastant bé. M'agradaven els colors.

ARBRE DE LA LLANA. Barcelona

2010-11-15T23:15:00.000+01:00

Avui anava per un encàrrec amb el cotxe, he passat per la plaça Cerdà cap al Passeig de la Zona Franca. M'han fet girar a la dreta per les obres. Oh sorpresa! Un quants arbres que sempre m'han cridat l'atenció. M'he dit que vindria pel mateix carrer a la tornada per fer fotos.
Els troncs tenen uns forma curiosa, estan recoberts de punxes com els rosers, les branques també.

Les fulles molt verdes. Les flors que surten a finals de setembre són delicades, generalment blanques.

Les branques formen un gran xarxa, crec que floreixen més quan no tenen fulles.
Aquí teniu un fruit sense madurar

Aquí els fruits deixen anar les llavors.

Aquest arbre és de la familia de les Bombacàcies originàries de la zona tropical d'Amèrica del Sud.
En llatí "Chorisia speciosa" i en castellà "Palo borracho".
Les dades últimes les he obtingut d'una separata de "La Vanguardia" titolat "ciudadanos árboles" dels Cuadernos Cívicos del 2003.
Diu que hi havien quatre exemplars distribuits entre Pça Pau Vila i Santa Madrona.
Ara crec n'hi ha més, i aquí deuen haver-ni una trentena. Són molt bonics. La fragilitat de les flors contrasten amb els troncs i branques punxants.

Temporal marítim

2010-11-09T20:16:00.000+01:00

Un dia preciós de sol i calma a l'aire, però el mar es revoltava. Era el dia 31 d'octubre.

Per un segon es va salvar d'una bona dutxa!

Baies i flors de tardor a "Els Munts"

2010-10-26T20:29:00.001+02:00

Comença el matí ennuvolant-se. Cap el migdia fa un sol quasi d'estiu i comencem la caminada.

Aquesta baia penso que és un arç blanc, espi blanc o espinal. En espanyol: majuelo, espino blanco. Francès: épine blanche. Anglés: common hawthorn,

Aquests són del que diem mata, arbust que hi ha aquí per tots els boscos.

I la resistent olivera. Les seves baies/fruits, les olives en diferents estadis de maduresa, fan un gran contrast amb els grissos-blaus de les fulles.

Aquí el fonoll o anet.

i aquesta especie de borrissol crec que és una enredadera punxosa amb flors oloroses blanques. Potser és rubia.

I un enorme garrofer. Ara quasi mai agafen les garrofes i n'hi ha un munt dalt del arbre i a terra.

Fins i tot l'argelaga vol florir forade temps. S'ha despertat amb els dies frescos que va fer a ple estiu?

La julivarda o julibarda que a vegades omple els camps, també és aquí en molts marges

Una enfiladissa que hi ha a moltes cases, ara plena de flors.

comparteix espai amb un garrofer

Aquí tenim la flor del nesprer que donarà un dels primers fruits de la primavera/estiu vinent.

Ha estat una bona passejada, hem vist Altafulla i Torredembarra des d'aquí.

Intermedio. La boda de Luís Alonso. J Gimenez. Lucero Tena

2010-10-06T16:02:00.001+02:00

Una amiga m'ha enviat aquest enllaç. La Lucero Tena ha fet concerts arreu. Guardo un disc de 33rvpm. de vinil amb algunes de les seves interpretacions. Sempre és un goig escoltar-la.

TAMARIT- LA MORA

2010-09-08T19:00:00.002+02:00

Des de la platja d’Altafulla, sota el castell de Tamarit, on desemboca el riu Gayà, tirem camí amunt pel nord del castell i li donem la volta a peu de muralla fins baixar a una petita caleta anomenada Cala Llobera.

Hi ha una roca que avui amb la mar revoltada, es fa difícil de pujar. Se sent el soroll d’un bufador.
La miro a contrallum, sobre una roca petita on m’he assegut per fer un esbós del castell.

Estic quasi envotada de mar, aigua salada empesa per la força de les ones, els esquitxos m’arriben. Sort que fa calor!

Mireu quina perspectiva!

Després d’uns vint minuts aproximats. Reprenem el camí.

Seguim més o menys el sender marcat en el mapa de informació.

Entre pins de diferentes mides, petits romanís florits i altres matolls forts que s’arrelen entre les roques i donen cara al vent, procurem acostar-nos més sobre el mar.

Aquí, hem deixat el sender, les roques baixen fins ben a prop, no veiem sorra. Tornem a pujar més endins a reprendre el camí de ronda marcat i ja entrem a La Mora. Mirem enrera, queda lluny el far de Torredembarra i Tamarit.

Comença un ample camí, ben fet sota grans torres modernes, protegides per murs alts que fan de contenció. A l’altra banda un muret petit fa de balcó sobre la vegetació i el mar.

En un revolt ja veiem la Punta de La Mora. Entre els pins, adivinem la platja.

No acabem el camí, i ens endinsem pels petits senders cap avall fins a tocar la sorra.

Ara sí que convé un bon bany encara que el mar ens vulgui fer fora.

Tornem per dintre de les urbanitzacions fins a trobar el cotxe.

Ha estat una delícia poder fer aquesta caminada.

LAS TABLAS DE DAIMIEL. La Mancha

2010-09-05T18:43:00.000+02:00

Uns dies de final del maig passat, vaig poder visitar aquest lloc que segons Rafael Méndez (País Semanal del 28 de març 2010) “…el paraje impresiona. En medio de La Mancha aparece un lugar propio de Suecia.”

Vàrem anar uns quants aquarel•listes a pintar. També això va ajudar a que ens hi trobèssim tan bé.
Vaig fer unes aquarel·les i uns esbossos, que en tinc part a l'altre blog Paleta de Colors de Ma Antònia

Per camins entre mig dels camps florits de primavera,

pujant dalt del turó tot buscant un lloc per situar-nos, la vista és extraordinaria. Sota un sol aclaparador protegida per un barret de palla em disposo a pintar. Podré copsar tanta bellesa? Impossible.

A la tarda anem a pintar cap el molí de Molemocho.

i més tard, a Las Tablas.

Estan plenes d’aigua caiguda fa pocs mesos. No ho podem veure tot, són 5.000 Km2 de superfície.

Entrem per un camí flanquejat de Tamarius (Tamarix canariensis), allà els anomenen TARAY, n’hi ha per tot el parc, alguns exemplars són enormes.

Fem una passejada fins a un mirador i esperem que el sol baixí més,

per tornar abans de que fosquegi.
Arriben els raigs a les flors dels arbres,

Va canviant el paisatge de color

Una delícia...

ALTAFULLA. (Tarragona)

2010-08-22T00:16:00.001+02:00

Una passejada ràpida, a la tarda, pels voltants del castell.

Feia molta calor, sort que per algun carrer hi passava una mica d’aire.

Un noi estava practicant sobre patins, i un parell de dones assegudes prop de l’església tot vigilant una nena petita mentre xerraven.


Pujaven uns quant turistes que no es van decidir a acabar les poques escales fins dalt. Per l’altre carrer una parella feien fotografies artístiques retratant-se a cada cantonada.

Nosaltres reposant i vivint l’entorn de pedra, i disposats a acabar de donar la volta per la part est del castell.

Un nucli urbà bonic on s’hi fan concerts clàssics de fa anys, tant vocals com instrumentals.

No s’ha de deixar de veure i passejar-hi, així com baixar a la part del mar, on hi trobem el castell de Tamarit a la part sud i al nord la Vil·la romana “Els Munts”.

Mar i muntanya.

TORREDEMBARRA. Caminada i nit de St Joan.

2010-06-26T19:46:00.001+02:00

Un passeig vorejant la costa des del port esportiu de La Torre finsAltafulla al peu del castell de Tamarit.

Al començament, sobre el port, el camí està protgit per una barana de corda. Les ginestes t’acompanyen donan-te la seva olor.

Més endevant caminem sobre les roques planes quasi tot el camí. A mà esquerra, el Mediterrani, i a la dreta jardins i torretes ben cuidades i, altres que es veuen abandonades de fa temps amb grans arbres i mates que van creixent sense cap fre, entre mig, noves construccions.

És temps de que les figueres de moro floreixin, (Opuntia Ficus indica).

El contrast.

Aigües netes en un mar tranquil.

Arribem al far, el més nou i alt de Catalunya.

De lluny es veu la punta de Salou, també el punt més proper, on volem arribar, la punta de Tamarit.

Travessem la platja d'"El Canyadell".

i continuem per la costa fins arribar a la platja d'Altafulla. Abans aquest tros era estret i pedregós.

L'atravessem fins a sota del castell, i tornem per l'interior.

Al pujar podem veure una panoràmica del poble amb el seu castell i església..

A la tarda del dia 23, Ja està preparat el foc de Sant Joan.

Després d'una presentació d'un llibre sobre balls parlats, que recull part de la història de la Vil·la, arriba la flama del Canigó. La cobla es prepara per tocar sardanes

Més tard, dimonis i el drag treuent foc i trons, mentre que la foguera es va consumint sobre la sorra humida de nit.

Una bona festa Torrencs.

Barcelona. Montjuïc.

2010-05-25T13:11:00.001+02:00

L'altre cantó del MNAC.

Diumenge. Anem a l'altre cantó? Dit i fet. Pujem pel carrer Lleida. Fins el teatre Grec.

Als jardins de dalt, hi ha un pi pinyer catalogat l'any 1993 com de 100 anys.

i continuem. Al costat del pavelló un parell de Prunus Pisardi, amb moltes prunes, algunes ja a terra picades pels ocells.

baixant altre vegada, trobem aquesta lagunaria catalogada el mateix any com de 70 anys.

Mirem el teatre una mica de lluny, no podem passar.

Al baixar, hi haun arbre impresionant ple de flors, també catalogat l'any 1993 com de 70 anys.

Després anem pujant per sota el museu Miró. Les escaletes de les baranes llueixen pel sol, l'aigua sense tractar va baixant per cada cantó. Mai ho havia vist amb aigua. És bonic i refrescant.

Ja més tard, per sobre la Font del Gat, cap al Mnac, ens entretenim a mirar la glorieta

i els jardins de sota.

Vaig fer dos esbossos ràpids d'aquets últims llocs, però diferent punt de vista.

Passeig per Montjuïc

2010-05-22T22:46:00.002+02:00

Una volta per Montjuïc a peu. Passem per la Pça Espanya i cap amunt!

L'antic Jardí Botànic per la dreta del MNAC, passat l'aparcament. Mai hi havia pogut entrar. És un lloc ombrívol, amb caminets planers i escales que van baixant.

Les primeres falgueres

Una cascada petita artificial et diu hola i l'ombra intensa et fa sentir recolliment i frescor.

Aquí acaba el reguerol, els lliris grogs ja han perdut quasi totes les fulles.

Al centre, més grogós, un arbre enorme i preciós:

És un Pterocarya x rehderiana juglandaceae. Noguera de Rehder.

Una influorescencia de la Ostrya carpinifolia. Betulacea. Óstria (català). Carpe negro.

Més amunt i dintre del viver antic, al costat de l'estadi, he trobat aquestes baies:

S'acaba el vol per aquest cantó de la muntanya.

BARCELONA des de Collserola.

2010-05-20T00:43:00.000+02:00

Feia molts anys que no havia pujat per la carretera de l'Arrabassada. Feia un dia clar, pocs núvols.

Al fons a la dreta Monjuïc, davant el Carmel, Horta i la Vall d'Hebron entre altres.

Quasi la mateixa, però més a l'esquerra amb les xemeneies del Bessós i Diagonal Mar.

Pels voltants del mirador vaig fer fotografies a les flors espontànies que creixien a prop.

Poca ginesta que començava a florir.

Després cap el Pantà de Vallvidrera. Allà ja hi han tots aquests arbusts florits, cada grup de flors fa un panell més gros que una mà.

Passant per un petit camp, sols una rosella que volia alegrar l'entorn d'una destrucció...

Estèvia

2010-05-14T18:20:00.004+02:00

Fa anys que vaig dur pols d'estèvia de l'Índia. En un viatge que vaig fer per conèixer part de Periyar, on va néixer la ciència o cultura anomenada Ayurveda.

La vaig trobar, quan com sempre preguntava sobre plantes i noms i creences, i al preguntar per ella , la venien ben envasada amb un prospecte on informaven sobre la seva posologia. Provenia de Sud Amèrica. Em va resultar curiós. He extret la informació del blog EL MEU HORT.

Com crec que, a part de ser molt interessant, és un orgull que es produeixi estevia a Catalunya, he agafat l'enllaç. Cliqueu sobre les paraules, veureu i sabreu altres coses interessants.

Com no tinc fotografies d'estevia, poso aquestes de vainilla, i la flor. És una classe d'orquídea, es diu Vanilla planifolia. La vaig veure per primera vegada allà, em van donar llavors perquè van dir era molt fàcil de cultivar, però no varen sortir.

(La fotografia de la flor és agafada de "commons.wikimedia.org", les altres són meves.)

I els paisatges dels camps de tè.

Una meravella, aquí creix quasi tot amb tanta humitat i calor.

Bergadà.

2010-05-07T20:13:00.002+02:00

Quan passàvem a costat de Montserrat la boira era espessa i no ens va deixar fins entrar al Bergadà. Sobre Berga va quedar una nuvolada que no ens va molestar en tot el dia, encara que a la tarda ho va intentar.

Ja fa dies que ho vàrem fer, el 24 d'abril. Partírem de l'Atmetlla de Casserres .

La caminada va ser una passejada. Així, sense presa, ens vàrem dirigir pel Colletó fins a l'església de St. Vicents d'Obiols.

D'origen visigòtic, reformada en varies ocasions. D'una de les tombes excavades a la roca que l'envolta (on es noten els dolls d'aigua), es trobà una moneda del rei Egica (687-702). Entre els camps de les flors ben altes de colza, deixem la gran masia de Bellús cap al molí del mateix nom. Ara habitat.

Com hi ha massa aigua i no podíem creuar el rierol, ens endinsàrem per matolls florits i mullats, que feia recança trepitjar, així vàrem veure una mica l'aqüeducte, molt ple d'esbarzers i altres branques.

La balma i la cascada d'uns deu metres ens fa quedar una estona gaudint del soroll, mentre uns van a passar per sota, aprofito per fer un esbós.

Ja marxen! Seguint el corrent veiem un doll d'aigua que li aumenta el cabal. Hem de recular per seguir la riera de Febres.

Al arribar sobre el saltant ens decidírem a dinar. Va ser molt gratificant, tenint en compte que sempre sento el soroll de cotxes. Bé quasi ja no el sento.

Haviem de marxar...

Deixem enrera la Colonia Monegal amb la seva esglèsia

A costat del Llobregat tornem al punt de partida.

Però com era d'hora vàrem parar a Gironella amb el consens de tots.

Vàrem fer un tomb pel seu casc antic.

Castell de Papiol

2010-05-03T12:18:00.003+02:00

En les nostres caminades hem passat moltes vegades per sota del castell. Està enclavat sobre la roca, dintre la planta "baixa" hi ha escales fetes a la mateixa roca. Ahir vàrem entrar-hi!

Es privat i la seva propietària l'obre en poques ocasions per motius culturals.

Mai hauria pensat que un matí fos tant ple d'emocions.
Vaig anar-hi per l'Exposició DEIXAR-SER que es podia veure durant dos caps de setmana. Els artistes Gemma Guasch i Josep Asunción exposaven obra. Un marc incomparable per una obra tan completa.

La decoració, en algun racò, d'una planta viva feia reviure l'entorn. Pedres que tans segles han viscut i que en podrien explicar tantes coses...
Des dels sentiments que sorgiren del forat de la presó, dels nobles i servents que l'habitaren, de les persones que encara l'habiten i les que senten interiorment la música de cada setembre, fins aquesta exposició viva en que la Gemma i en Josep han compartit el seu interior creatiu. Tot fa que aquesta construcció sigui més important.

La petita planta verda va ser el motiu de conèixer a la Ma Teresa, que havia conegut a la meva mare i em va presentar a la seva, Ma Teresa, també. La casualitat va ser que totes dues haviem estudiat, en diferents cursos a la mateixa escola universitària. Després em va presentar a la seva tia Adela Mora. Persones totes afables.

Quan estavem parlant i ja me'n anava, va entrar la Gemma. Els que allà erem la vàrem seguir quadre rera quadre. Era la vivència de cada obra, seguint la seva evolució des de el no res.

Quan marxàvem, la senyora Adela, propietària del castell, em va oferir veure'n part. Jo no m'ho esperava, i em va fer il·lusió, per això vaig dir-li que sí. Em conduí per tota la primera planta del castell.

Un arc enorme creua tota una estança, la principal crec, com a menjador. Hi ha un patí que sembla un enorme àtic que domina tota una part de la població i més enllà. A un costat, a uns cinc metres del mur, un pou que encara ara recull les aigües de pluja de sobre el segon pis, amb canonades d'argila semblan a les teules. Una altre estança gran com de sala d'espera, un despatx.Tot ben conservat.

Es nota que estima el lloc, es casa seva.

A cada estança unes flors, sense tota la parafernàlia que, a vegades, es troba a aquets llocs de grans rams artificials, grans relotges o coses semblants.

Veiéu per què va ser un matí rodó i maravellós?
No poso les fotografies de la primera planta, perquè em sembla que li hauria de demanar permís. Ho sento.

Ramon Solsona /Joana Raspall

2010-04-24T22:26:00.000+02:00

En Ramon Solsona va presentar el Llibre "El calaix del mig i el vell rellotge" de Joana Raspall. També va parlar en representaciò de l'EIXAM en Francesc Vallès. Va concloure l'acte per part de l'Ajuntament la Tinenta d'Alcalde Delegada d'Educació i Infància Maria Tobella .
(Fotografia cedida per Marc Rius).

Joana Raspall. Nou llibre

2010-04-19T21:50:00.000+02:00

Presentació del llibre:" El calaix del mig i el vell relotge"

Palau Falguera. Saló dels Austries. St Feliu de Llobregat.

Dia: 22 (dijous). Hora: 7 de la tarda.

Organitzat per:
Biblioteca Montserrat Roig amb el suport d'amics de l'EIXAM de St Feliu de Llobregat.

CONTE 1. LA CANÇÓ

2010-04-01T22:35:00.007+02:00

Amb disset anys ja en feia quatre d’aprenent a la fàbrica, i ara m’havien canviat a la secció que m’agradava per arribar a ser contramestre.

Em coneixia totes les peces, ja que passaven per la manyeria. No estava acostumat a estar quasi tot el dia dintre de la nau amb el soroll eixordador imparable de les màquines, acompanyat pels espetecs de les llençadores.

            Aquell home ja havia tingut no sé quants aprenents. Ara ho penso, i ja sé el per què. Llavors no ho vaig veure, sols veia que jo estava camí al lloc que m’havia agradat sempre.
           Quasi no em deixava mai tocar res sense la seva supervisió. Al cap d’un temps, m’agafa, em treu fora, i em pregunta quina veu tinc...
           Sí, era per cantar. Em fa cantar una tornada, i ell feia les estrofes.
           Un dia, em fa deixar-ho tot. Dintre de la gran nau, amb crits i gestos fa que les dones ens mirin. Em volia fondre, però, no podia oposar-m'hi. Jo volia continuar a la feina.
          En Joanet començà:
                                     “Jo tinc un pinsà que és borni
                                     Que sembla un mal esperit”
                          I jo     “Oi flip, oi flap
                                      Jo el poso de cap al sac”
              Continuàva
                                    “Ai fillets! Quan veu femelles
                                    Es comença a estarrufar
                                    Posa el cap com una bola
                                    I quiet no pot estar.”

             Altre vegada la tornada, i així amb unes quantes estrofes que no recordo o no vull recordar.
             Vàrem sortir de la nau i jo no hi hagués entrat mai més. És clar que hi vaig tenir d'entrar. Llavors va ser quan moltes de les dones em van preguntar pel què havíem cantat. Vaig anar per feina. Mai hagués pensat que aquell soroll fos el meu ajudant.

MONTSERRAT. COLLBATÓ

2010-03-27T20:23:00.005+01:00

Virolai . ..els angelets serraren amb serra d'or, eixos turons...

Sobre el poble de Collbató s’alça imponent la muntanya. Amb els seus grisos, terres i verds, ens convida a pujar .
De molts anys que hi ha dos camins: el de les mines de salnitre i el camí de Sant Miquel. Aquest últim dit de les bateries, perquè varen ser posats els canons durant la invasió de les tropes de Napoleó.
Avui no era per pujar, solament fer un tomb.

Passem per un tros d’urbanització al final del poble, un toc de color d'un arbret (Prunus Pissardi).
El bosc, ben cuidat a les voreres de la pista, ens tapa la muntanya, però més enllà, per entre les oliveres lluentes com argent, es pot veure l’antena de Sant Geroni.

Més endavant arribem a la Vinya Nova ( El Bruc). A l’antiga masia o conjunt de cases hi ha un restaurant que conserva premses

i peces d’aram.

Ben esmorzat, fem la tornada per l’altre camí. Deixem a l’esquena la muntanya.

Entre mig de camps, on els atmetllers que hi ha ja treuen el verd, em fa perdre la il·lusió de veure camps florits. Per consolar-me veig un marge florit, semblen boixacs entre mig d’esbarzers i altres floretes grogues.

De sobte al donar la volta per la punta d’una urbanització, s’obre una gran esplanada plena d’ametllers florits. Quina xalada pasar per entre aquell bé de Déu de flors! Quina flaire! I el verd de sota...i mirant enrera?

Aquí ho teniu! No us puc dir res més. He fet moltes fotografies.

Tot arribant a un punt, i tombant a l’esquerra, ben al marge del camp una nota de color ens crida l’atenció. Un de diferent

Arribem a l’Alzina Gran . Quasi tres persones calen per envoltar-lo.

I tornem al punt de sortida.

Una passejada molt agradable, i més després dels dies tan dolents que hem tingut.

Aquest indret és bo per fer escalada. Aquí deixo un blog

St. Jaume i St. Pere de Vallhonesta. St Vicenç de Castellet.

2010-03-14T23:20:00.001+01:00

Hem anat a recollir el pessebre. El fred i la nevada ens van retrassar. Avui no les teniem totes, però ha resultat un dia fenomenal.

La caminada ha durat més del què s'esperava, unes quatre hores. La pujada era una mica forta des del Pont de Vilomara. Molt aviat hem començat a passar per clapes de neu. Semblava una estesa de roba blanca sobre matolls. Recordava quan a la casa de camp es feia bugada.

En altres llocs n'hi havia més. Hi havia trossos amb neu quasi gelada. Molts arbrets i matolls estaven tombats i amb neu a sobre.

La boirina no ens deixava veure Montserrat,

però més endevant hem pogut veure La Mola amb neu, que pertany a aquest Parc Natural de St Llorenç de Munt i l'Obac. De cop, al pasar un revolt, ha aparegut L'Hostal de St Jaume de Vallhonesta, del S. XII.

Ens hem acostat i hem passat per dintre d'aquest arc que sembla una porta. És tot abovedat com un pont, a banda i banda hi han estances diferents amb les seves finestres que donen a cap obert i algunes amb mig arc.

No hi he entrat, no donava sensació de seguretat.

A mig camí, mirant enrera.

Ja sortint i pujant les escales arribes a la capella que sembla ha estat restaurada.

Hem trobat a dos homes sentats que feient petar la xerrada, potser un era l'ermità, no li he preguntat el nom quan m'ha ensenyat per on s'anava a la font

darrera i sobre l'ermita, , he provat l'aigua que brollava per tot arreu. M'ha dit que es podia beure. Han anat pujant els companys i he tornat avall per sobre la gran roca en que es repenja l'ermita.

Hem anat baixant cap a St Pere de Vallhonesta,

amb trossos de més neu

i pasant pel turó d'en Jaume, i sempre cara sol sense neu ja hem arribat quasi al nostre destí final.

Recollim el pessebre i la llibreta plena de salutacions de diferents caminants. Baixem fins una pista forestal plena de fang i vorejada encara de neu, per on ens encaminem fins l'autocar. Aquest tros és el que se m'ha fet més llarg.

I a dinar al punt de sortida, que ja és hora!

Acomiadament i rebuda.

2010-03-08T21:15:00.003+01:00

Avui el cel t'ha volgut regalar la blancor que emergia de la teva ànima per donar-te l'adéu, la seva fredor trista que ens envoltava s'ha anat fonent amb la calor de tots els amics que volien dir-te, a reveure Marcel.
El teu nou nét t'ha volgut dir hola avui, però ja no ha estat a temps. Quan creixi, els teus li explicaran que no ha pogut conèixer l'avi, un gran home. Però, l'amor que ha sembrat arribarà fins a tu, petit nadó. Benvingut!

Pallejà. Mirador de Les Planes

2010-02-22T19:11:00.000+01:00

Un camí curt, quasi tot per pista forestal. El dia acompanyava poc, però teniem ganes de natura.

Pel carrer Pi i Margall polític, enfilan-nos amunt per entre mig d'unes cases on el carrer es fa més estret i costarut, enfilem més amunt, passat el Noviciat Divina Pastora fins a sobre d'una explotació de terra roja.

Continuem amunt fins a l'antiga cantera de pedra, pujem per unes escales de ciment, que encara s'aguanten, al costat d'una rampa on hi ha un cable al bell mig que arriba a embolicar-se a un corró rovellat.

Per un sender rodegem la cantera pel damunt com un penyasegat sobre el verd . Tota aquesta estona un ressonar de trets seguits no agrada massa... Algú diu que prop hi ha un tir al plat.

Ens creuem amb quatre o cinc persones. Aquí dalt hi ha uns quants pins, més endevant sols arbusts: romaní, gàrrics, brucs, càdecs, alguna gatosa, i de tant en tant un grup de margallons. No ens deixaran fins al retorn a la carretera pel nord i veiem Montserrat, St Llorenç del Munt i, més a la dreta (a la fotografia) el Montseny emblanquinat, a primer pla el Puig Madrona.

Darrera, hem deixat la gran antena i el mirador de Les Planes. Per sota, es veuen, entre boirina, les autopistes i edificis diversos. Un cartell ens informa de part de la flora del massís, on alguns hi han deixat la seva empremta gràfica. No sé perquè els fa gràcia destrossar la informació.

Per informació sobre plantes d'una part de Catalunya. FloraCatalana.Net

Ja a la carretera, baixant pel sender del costat ben asfaltat i protegit, d'un pendent considerable,curvat, arribem al trencador per veure la "Font del Carinyo" que tothom tradueix. Pertany a una finca particular on es pot passar. Encara queden vestigis del que va ser el gran jardí, més avall una gran casa que diuent que hi viuent els hereus.

La inscripció en malmesa rajola diu: "Fuente del cariño. La Señora Da. Mercedes Bonastre de---. Prodigaba sus bondades como la fuente da el agua generosa y mansamente"

Una tímida violeta entre pedres desfetes d'un mur, ens dóna l'adéu.

CERVERA.

2010-02-06T01:04:00.002+01:00

Qui no ha passat per Cervera?

Però poca gent ens hi hem parat.
Vàrem anar a fer-hi una visita cultural.

Al matí, veièrem l'esglèsia de Santa Maria, on es troben les escultures barroques de Jaume Pedró a la capella del Santíssim Misteri. Sorprenen perquè les quatre grans són dos àngels femenins davant i dos masculins darrera.

L'edifici de la Paeria, a la Plaça Major, té tres balcons que per sota cada un hi ha un grup de mènsules.

En el recorregut pel Carrer Major ens vàrem aturar per fer una visita a l'exposició El naixement de la Generalitat de Catalunya.

Curiositat

La Universitat, la vàrem visitar bén dinat.

Entre les pedres de l'edifici, es veuent molt bé els troços de fusta que es van fer servir per cavalcar bé les pedres.

El paranimf, com la resta de l'edifici va servir per usos diversos, és una esglèsia dedicada a l'Immaculada, abans patrona dels estudiants, i que es fa servir alguna vegada, però ara està preparada per a concerts.

Al final passejàrem per un tros de muralla, sobre la carretera N-II que creua la paeria per sota. El guia ens va explicar clarament moltes coses sobre tot el visitat.

Val la pena descobrir la Cevera

TURÓ DE SANT RAMON.

2010-01-25T23:22:00.000+01:00

Un matí que oferia més pluja que sol. Però feia molt que no caminàvem i vàrem anar a fer aquesta matinal al turó de 288mts d'alçada, que pertany a St. Boi de Llobregat. D'allà dalt es pot observar molt del litoral mediterràni de la costa més enllà de Barcelona, fins el Garraf o més. Es veia una mica la Mola i el Montseny. La pujada és bastant forta (250 mts desnivell), encara que es pot fer per la pista i fent esses, redueix llavors l'esforç. Hi puja molta gent, caminant i amb bicicletes, quasi a dalt hi ha un aparcament.
L'ermita va ser aixecada fa uns cent anys pel samboià Josep Estruc en memòria dels seus pares. Ha quedat constància en un diari escrit per un pagès de Gavà, que mentre treballava al camp, s'anava aixecant l'ermita, entre els mesos de març i agost de 1885.
A l'ermita de St. Ramon Nonat o de Golbes, hi deixen vestidets o complements de nadons penjats a les parets de cada banda tot just entrar. Sembla que així, donen les gràcies al sant per haver-los concedit el desitg de tenir un fill. També hi havia a la pila baptismal un parell d mocadors, un nino o nina i un paperet demanant tenir un fill.

A la baixada, vaig veure les primeres argilagues florides. El camí era força pendent, baixava quasi directe. Pujaven uns quants fent un gran esforç.

Més avall, encara quedaven restes de la ventada de l'any passat. Després, la baixada ja era més suau i al final, caminàrem entre grans mates verdes de ginesta quasi a tocar d'una urbanització. Així acavàrem de donar el tomb per aquest bell indret.

Les Corts. Can Déu

2010-01-21T20:40:00.001+01:00

Trobareu el Centre Cívic Can Déu a la Plaça de la Concòrdia, de zona peatonal. Fa poc el vàren reformar. És un espai tranquil, una illa entre la Diagonal i la Travessera de Les Corts. S'ha de visitar l'edifici, i si voleu, podeu asseure-us al seu bar, tant a dintre com a fora s'està molt bé. A mi m'agradava el jardí amb més vegetació, com abans estava. Ara està més enrajolat. Sigui dit que no tinc res a veure amb el bar, però ho deuen fer bé, perquè hi fan menjars i tot, i sempre veig gent.

Però el què volia dir era una altra cosa. Al segon pis hi ha un espai de pas on hi ha uns mobles de cartró, menys la taula. A les estanteries hi podeu deixar els llibres que ja heu llegit i no voleu, també en podreu agafar altres que us interessin. Avui hi havien alguns ben enquadernats i amb paper biblia sobre novel·la policíaca, la majoria són nets, quasi nous. Jo he agafat uns itineraris per Collserola que semblen interessants, volia agafar una col·lecció d'art d'una editorial que ho feia molt bé, però ja en tinc i no em fan falta. N'hi ha un munt.
Mentrestant jo mirava, una senyora deixava uns videos perquè els seus pares es canviaven de pis i no els cabia tanta cosa en el nou.
Ah! He agafat uns discs de vinil grans de la Nuria Feliu i un altre d'en Campuzano. Acabaré de conectar el tocadiscos que la meva filla va deixar i els escoltaré, aquest mati no he pogut acabar de conectar els altaveus. Demà serà un altre dia.

Miltònia

2010-01-12T21:20:00.009+01:00

És una orquídea, aquesta no sé si és originaria del Brasil o de Colombia. És molt bonica, com quasi totes. De la primera vareta, les flors eren obertes quan la vaig comprar. Cap el vespre, asseguda al sofà vaig sentir una olor suau, que m'estava envoltant, com una abraçada dolça, que anava endinsant-se. No podía comprendre d'on venia. Les portes de dintre, que dónen als patis de veíns, eren tancades. Tornant cap l'estança on estaba sentada i la sento més. ERA L'ORQUÍDEA! Mai havia sentit a dir que fessin olor, ni mai l'havia sentit. Ara, ha florit l'altra tija i també fa olor. És més vermell intens que la fotografia. M'agradaria enviar-vos aquesta abraçada tant suau. Com m'agradaria poder conservar-la temps! He llegit que no és de fàcil cultiu, en un lloc adequat pot durar d'un a cinc anys, en el seu medi uns deu. Vaig fer-li un esbós des d'una altre prespectiva, així la tindré sempre. Hi ha tantes coses boniques! Una web (no puc fer l'enllaç bé) és Cameleon "http://www.cameleonorchidee.nl/index.jsp"

Sobre un ocell

2010-01-08T21:21:00.006+01:00

A la part esquerra de l'Aloe Vera, sobre la barana, apenes es reconèix un ocellet que segons abans estava a la dreta rebuscant entre la Portulacaria. Cada día endevinava que alguna cosa sortia més o menys a la mateixa hora des de l'altra estança. No podia ser una fulla, vaig pensar...

Avui l'enxampat, però ell m'ha vist al moure'm cap a la finestra i ha volat. Nosaltres no som tant llestos.

Dintre la ciutat s'atreveixen apropar-se, senyal que busquen menjar o beure. Però ahir va ploure i encara queden bassals a la vorera del davant, n'hi ha un de ben gros. Hi passa massa gent per banyar-si, els humans no inspirem comfiança.

Els anys passats un altre, crec, venia a una jardinera, i si jo estava sentada quieta, el podia observar una bona estona gratant amb el pic i les potes, i apropant-se a la terra amb el pit buscant no sé què. L'he trobat a faltar. M'agradava veure'l. Ara deu venir aquest altre ocell al cantò oposat. Procuraré estar atenta demà per si rebo la seva visita. No crec que poguem trabar cap amistat, però ell m'ajudarà a pensar en altres coses. Els seus moviments ràpids, canviants, la seva volada sobtada fa pensar que la llibertat és molt curta en el temps. No és el que creiem, sempre condicionada. La llibertat total és pels que viuen SOLS. Ell no em dóna llibertat, però si estic sola, em fa companyia uns instants, encara que no ho sàpiga. Gràcies ocellet desconegut.

Joana Raspall.

2010-01-03T21:03:00.006+01:00

Es va presentar el passat desembre el seu nou llibre "Instants", publicat en motiu del 50é aniversari de la mort de Carles Riba. Va ser publicat pel Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Na Joana va ser alumne del poeta. El llibre és un nou recull de Haikus i Tankas. Recomano que el llegiu. Al fons de l'aigua/ on es miren les roses/ hi ha fulles mortes.

BARCELONA.

2009-12-30T22:40:00.008+01:00

Volia anar a veure les llums de la ciutat, però fins fa un parell de dies no hi he pogut anar. Sols vaig poder passar per tres carrers. Aquesta primera és de la Rambla Catalunya, on avui, de dia, hem estat pintant amb els companys aquarel·listes. El Passeig de Gràcia. Detall del mateix passeig amb part de la façana d'un Hotel important Cartell que han col·locat a moltes cruïlles importants, al començament de les iluminacions. Més a prop, les llums de la Diagonal Diuent que aquestes "bombetes" són ecològiques, que no gasten molta electricitat. No ho sé. Amb menys, també seria bonic. Avui he vist que a la Gran Via n'hi ha de semblants, al ser de dia he vist que han posat uns "pals" especials molt alts a banda i banda, per aguantar-les. N'hi ha molts. M'entristeix quan haurà costat tot, hauriem de ser més sobris i gastar els diners per fomentar llocs de treball, i moltes altres coses més útils. És bonic, però per mi en sobren la meitat.

St. Vicenç de Castellet. Pessebres.

2009-12-18T10:48:00.001+01:00

Com cada any, l'Agrupació Excursionista St Llorenç de St Feliu de Llobregat porta un pessebre, que deixa al costat d'alguna ermita amb un bloc i uns bolígraf perquè tothom pugui anotar el què vulgui, per desgràcia, moltes vegades desapareix el bloc. Aquest any vàrem anar a l'Ermita de St Pere de Vallhonesta. Va ser una passejada bonica, freda i amb el dia ennuvolat. Ens van rebre representants de l'agrupació excursionista que cuida l'entorn de la casa del S.XII-XIII i que fins ara cuidava l'ermita romànica. Va ser interessant per les explicacions que ens vàren fer i per poder veure-la de dintre amb el sepulcre romànic més gran del país. Com hi havia gent que el feien servir com a rampa per saltar amb motos i estava trencant-se més, els excursionistes de St Vicenç el van introduir dintre de l'ermita, amb molta feina per confeccionar rampes i altres medis. D'aquí torno a donar les gràcies a aquestes persones que a més a més, ens van donar una coca boníssima, i un cava amb porró. Havien celebrat que una noia del poble havia estat campiona a Suïssa de cursa amb raquetes de neu. Ara es retirava de les competicions, van dir. Es dedicaria a la seva carrera de biòloga al Canadà. És una llàstima que molta gent emprenedora hagin de marxar. No et conec però et felicito campiona de St Vicents. Va ser un dia rodó. Aquí deixo la foto del meu pessebre, de nit. Cada any és el mateix de fa uns vint, però canvia l'entorn. Aquest any hi ha varies classes de pinyes recollides dels diferents boscos trepitjats. Unes branques seques podades del carrer, i dóna suport a l'angel i als petits suros(també recollits de terra), un test, que he fet aquest curs, de terrissa a la classe de pintura sobre ceràmica (més endevant ja el posaré a l'altre blog).

NADAL

2009-12-11T13:39:00.001+01:00

Felicito a tots els que entrin a la pàgina i els hi desitjo: MOLTA FELICITAT! (Una de les aquarel·les amb tinta xinesa, que envio a amics i família aquest Nadal)

CAMINS. Menorca

2009-12-08T19:09:00.000+01:00

Vols vorejar el mar? Camina sobre les roques. o per sota un camí frescal, amb la foscor de les verdes fulles i les molses fins i tot una entrada al penya-segat, on els matolls et fan barrera per avisar-te del perill, aquí són els homes que et barrent el pas... Altres camins de cases que han fet uns homes pels diners i pel lleure on a prop, altres homes desconeguts, havien fet aquests per viure i protegir-se Fem camí sota el sol, on no es veu un arbre, però la olor de les flors del romaní petit ens animen a seguir. Ja no queden herbes altes, sols les resguardades per les roques agrestes que aprofiten el pam de terra portat pel vent, mesclat de mar i de pluja. Fins i tot les oliveres ran de terra germanes dels líquens, semblen herbes estranyes; els cards ja són secs a costat dels camins sobre el turó. Terra, pedres i altres petites plantes que no poden creixer més, ens acompanyen per la gran "explanada" de dalt de tot, ens fan arribar fins a un arbre solitari que ben agafat al mur divisori ha aconseguit ser el més fort i alt: l'únic, vol ser admirat De retorn pel camí llarg, l'home pensa que si fos ocell podria volar fins el mar per acomiadar el sol entre els vells arbres i sentir la felicitat viscuda en un sol dia de fer camí. Sols queda seguir el camí del somni sota la lluna. Us hi convido a venir. Menorca és un somni viscut.

VENT, NÚVOLS, MAR...

2009-11-29T19:13:00.000+01:00

Matí d'anyorança, sols el vent que es va despertant i la calor del sol esborren les grisses petxades matinals. A l'est, el paisatge torna a tenir color: blau sobre blau, el vent de l'oest empeny els núvols i aquests es van esponjant. Sort que el vent no és tant fort com el de Tramuntana. Aquestes oliveres el coneixen i ens ho dibuixen perquè estiguem a l'aguait. També el mar empès pel vent va formant ones més fortes, núvols que se'n van, aigua que t'impregna de sal tot el cos, les orelles et fiblen, els cabells volen fugir... No ens hi acostem massa. Sembla que vol foradar més el Pont d'En Gil i nosaltres som més febles. Sense cap núvol, el sol ha fugit. Es prepara per un altre matí.

Tardor a Menorca

2009-11-24T13:42:00.000+01:00

Ja s'aixeca el dia. Com veuré aquesta illa després de tants anys? Un bon dia t'ajuda a reempendre la descoberta. Aquí tens sud i nord, est i oest: duel de mar i terra a l'abast el mateix dia. El mar en calma et convida a navegar. Veure la blavor de l'aigua que el sol ha despertat. Aigua i roques han d'entendre's, encara que aquestes siguin rossegades un cop i un altre, es transformen agresives o dolces ensenyant els seus colors Forats d'aigua que ajunten mar i cel on podem enmirallar-nos. La calma amb reflex de sol que ens deixa.No hi ha adéu, sols fins demà.

Serra de Prades. Ermita de l'Abellera.

2009-11-04T18:03:00.000+01:00

Una excursió bonica per terres tarragonines a mitjans d’octubre. Sols baixant un barranc tenia una mica de dificultat, esmortida per la visió d’algun arç, ja amb fulles vermelloses, envoltat de castanyers, encara verds, que espargien les seves castanyes arreu. Què bones eren! Ja haviem passat per l’ermita de l’Abellera protegida per una balma rogenca , la fotografia és des del fons on hi ha una caseta que segurament hi visqueren els eremites. Entre altres el benedictí Bernat Boil fill de Prades, que va morir el 1520 essent abat de S. Miquel de Cuixà. Havia navegat acompanyant al descobridor Colom en el seu segon viatge a Les Indies. Des del mirador de l’ermita es gaudeiex de la vall de Capafonts i les muntanyes dels Motllats Varem dinar en un lloc preparat amb taules a prop d’una font i molt a la vora de la Foradada. Al final un cafetó a la plaça porticada de Prades, la Vila Vermella, centre de la Serra a la que dóna nom, pertany a la comarca del Baix Camp. Després una parada ràpida per visitar la monumental Montblanc, capital de la Conca de Barberà. Alguns que venien no hi havien estat mai, i per això vàrem creure que no s’ho podien perdre. Algun dia hi tornaran perquè els va agradar molt aquesta ciutat. Web de Prades: "http://www.prades.es/"

Muela de San Juan. Sierra de Albarracín

2009-10-20T14:00:00.000+02:00

Uns dies al poble, crec que és el segon més alt de la península que és habitat tot l'any. La primera vegada que vaig pujar, em va semblar tant diferent del nostre Pirineu! M'agrada, perquè pots anar per tot sense grans dificultats i el paisatge és variat. Vàrem tenir sort amb el temps, no feia fred, és habitual que a finals d'agost les tardes ja siguin fresques. A buscar bolets com excusa per passejar. Com aquest any no va ploure a l'agost, quasi no n'hi havien. Però aquest no el vàrem collir! En vàrem tenir prou per menjar cada dia uns quants rovellons i ceps o "porros" com diuen allà. Una tarda vàrem pujar fins El Mirador de 1830 mts, i axí començàvem a deixar el poble que és a 1691 mts, feu la resta i tindreu la caminada. Un dia vàrem anar al poble "del costat": Bronchales, que hi assequen pernils boníssims, i es clar en vàrem portar. Sols la cansalada és diferent, sembla pernil. També tenen altres productes de la contrada, molt ben elaborats, com el cérvol de Guadalaviar. Vàrem anar, per mi la primera vegada, a un poble arrambat a la muntanya que elaboren molt bé els farinacis. Total una carretada de bons productes per assaborir i una molt bona estança per agafar força per l'hivern. Els seus boscos de pi roig, són nets, hi ha bestiar i a vegades cap el tard o de matí pots veure els cérvols que passen. No es pot fer soroll, ni moures si vols que es quedin una estona.

Descoberta a Barcelona

2009-10-15T22:26:00.000+02:00

Ja tenim or a Barcelona per paliar la crisi! Us ho volia comunicar abans, però em va ser impossible. Podeu ara estar tranquils, ja som una mica més rics. La meva sorpresa va ser gran al veure la nova pintura de la font del parc de la Ciutadella. No ho havia vist mai. Ara ja ens podem codejar amb París,Rússia i tots els altres països que tenen or per les altures. Ho trobo de mal gust. No sé si algú podrà explicar-me el canvi realitzat amb els pobres cavalls (i genet), ja no ténen el mateix rang que els de sota. Pobrets!

Una amiga: HISAKO MIKI

2009-10-13T15:27:00.000+02:00

Van enviar-me aquest video on una amiga va quedar finalista, com que sóc una fan vull que la conegueu. La seva veu i la interpretació, si la podeu veure en directe, és molt millor que en aquesta llauneta. Tornarà a cantar. Té, també, composicions seves i interpreta moltes més en japonès i anglès.

Grip A. Vacunar-se?

2009-10-12T18:40:00.000+02:00

Encara que no és de viatges, crec que la salut és important. Per això, publico aquest enllaç, que considero científic i seriós, fins que algú demostri el contrari. Amb algunes persones properes ja els l'he enviat. Pot semblar llarg, però val la pena. Cap el minut 52 parla, de passada, dels trangènics. Espero que us serveixi per aclarir els vostres dubtes, si els teniu. http://www.vimeo.com/6790193

La Salut. Papiol

2009-09-29T10:14:00.000+02:00

Com a primera caminada matinal després de les vacances, va estar bé. Caminada circular pujant fins Puig Madrona. El terra estava encara una mica moll, cosa que ajudava a que fos més agradable la volta per aquests boscos secs de tot l'estiu, també la vista era força bona des de dalt. Per un bon tros del recorregut vàrem compartir-lo amb una cursa ciclista. També ens anavem trobant altres ciclistes i caminants. Alguns dels ciclistes semblava que fessin una carrera. No sols aquí en trobem que van a tota pastilla, també en altres llocs com Collcerola prop de Barcelona. A vegades, aquets són un perill perquè en els tombants no els veiem i em prou feines ens podem retirar, menys si ens vénen pel darrera. Haurien d'anar més en compte. Moltes vegades caminen nens i és més difícil controlar la retirada, sobre tot si és un sender estret.

YAROSLAV, UGLIGH

2009-09-18T20:34:00.000+02:00

Com més ens acostem a Yaroslavl, més temples i cases veiem, es nota que va ser i és encara una ciutat important. Un cop atracats, tocava fer una visita panoràmica a la ciutat. Va ser fundada el S. XI com a fortalesa pel príncep que li dóna nom apodat “el Savi”, destruïda pels tàrtars el SXIII i restaurada dos segles més tard, sempre va ser un important centre de comerç. Des de dalt el balcó del parc, es veia com estaven acabant una zona esportiva, semblava que hi havia una confluència amb dos rius. A la glorieta de l'extensa i elevada balconada, és on els enamorats que es comprometen o es casen deixen un candau tancat i tiren les claus al riu perquè mai es pugui desfer l’enllaç i el seu amor perduri. La catedral del Profeta St Elies és al bell mig d'una plaça cèntrica. He posat tres fotos per fer l'efecte real, els edificis que es veuen havien estat governamentals, estil cassernes. Ara a alguns faltava rehabilitar-los. Dintre de la plaça, hi ha un jardinet amb una “matriosca” de flors per tot el voltant menys la cara del davant que hi ha un plàstic amb la fotografia de la ciutat. Els jardins molt verds, cuidats, poca gent de passeig, hi ha arbres molt grans i la majoria són til•les, com a altres parcs. Al haver tants i tants til•lers per tot, se'm va ocórrer preguntar-li a la guia local (que no parlava castellà) per mitjà del nostre guia sobre si prenien til•la. La contesta va ser que en altres llocs hi havia molts gossos i no per això en menjaven. ???? Després, crec que va reaccionar, va dir que era perillós. ???? Pot ser per la contaminació... Allà no prenen til•la, si no la recepta el metge... vaig deixar-ho estar. Altres països t’expliquen sobre els seus costums sobre les plantes. Aquí és ben diferent, no m’havia passat mai. En el monestir de St Salvador de la Transfiguració hi ha set cúpules verdes. Vàrem passejar pel mercat, fins tornar al vaixell.. Aquest dia va haver una posta de sol meravellosa (cap a les 10 de la nit)Entre les dues fotografies en vaig fer vàries, hi ha un minut de diferència. Cap a Ugligh a les 5 i mitja de la matinada. Ja arribem a la ciutat. Quan vam arribar, tot caminan amunt hi havia una plaça i un pont o passera per arribar a les esglésies, allà un tercet tocant i cantant, a la dreta un home, que amb copes tocava cançons... tot pels turistes Els jardins eren cuidats per unes tres persones, però no duien cap distintiu. Després a l’altra cantó de la plaça, el banc, tendes de joies, rellotges i altres, pel carrer que sortia cap al sud és on vàrem anar, perquè era el més cèntric i comercial. Poquíssims cotxes. Quasi tot turistes i pocs. Les tendes eren d’alimentació, llaunes, pa, tipus de bolleria, carn, embotits, semblant a tendes d’aquí. Al tornar al moll, dues fileres de mercat ambulant, venent de tot, suposo que era típic rus. Tot molt semblant. Coses de fusta, roba confeccionada tipus patchwork amb diferent estil o model, per la llar, roba d’abric... Vaig comprar uns penjolls per Nadal, tipus esglésies de diferents cúpules. Com no tenia suficients rubles volia pagar amb euros, demanava una noia, 40€ d’una cosa que costava 2,60 €. Ho vaig comprar amb una altre parada amb TARGETA! Cosa estranya allà, quasi mai ho pots fer, ni a tendes considerades normals. Al vaixell tampoc, sols euros, preferits per tothom. Sols el metro i altres coses de beure o considerades “petites” has de pagar amb rubles. Però fixat sempre com fan el canvi, compara’l amb el legal. Ells tiren amunt. Les tendes de records que vàrem entrar tenien tot marcat amb euros. La posta de sol també va ser bonica, eren les 10,21 i després les 11,57 de la nit, però al natural es veia més clar.

Goritzy. Monestir de St Ciril. Canal Volga-Bàltic

2009-09-02T17:06:00.000+02:00

Aquesta nit hem deixat Kizhi,una de les 1369 illes del llac Onega, segon més gran d’Europa on desemboquen 58 rius i sols en surt el Svir. Continuem pel canal Volga-Bàltic, obert el 1964. L’obra va ser començada per Pere el Gran el 1810. Inclou els rius Sheksma i Kovzha i , també el Llac Blanc. També conecta el mar Bàltic amb l’oceà Ártic. Es puja a 119 metres sobre el nivell de la ciutat de Peter (els habitants han decidit de fa anys dir-li així a la seva ciutat oficialment dita ara St Petersburg). Hem passat unes set rescloses, hem trobat runes, poblats que semblen reexir fins a Kirilov, un lloc que sembla fet sols per atracar i del que surt una “carretera” de terra que incidéix fins una asfaltada. No es veu cap poblat tan sols matolls, arbres, terra seca. Fa molta calor. Arribem a Goritzy, és una població agrícola, sembla una població bastant gran, amb extensions de verd salvatge amb arbres.Hi ha gent gran que ens observa, es queden asseguts davant del Monestir on hem d’entrar, volen dir-nos alguna cosa però no ens entenem... quina pena! (Aquesta fotografia és d’un amic, no és meva). Ara,al monestir viuent pocs monjos. Entrant per la porta principal (est) queda a la dreta una muralla inacabada d'edificació posterior al monestir amb unes arcades a la part interna. Fora dels murs, a ponent, la gent es banyava. Des de l'entrada al pati i al monestir, es veu la part interna de la muralla de la fotografia anterior que dona al llac/riu on es baya la gent. Detall d'un dels arcs de l'entrada principal al pati interior del monestir, altres estaven molt malmesos. Al entrar, a la dreta hi ha un petit museu on s'hi troben campanes, ornaments religiosos, imatges i altres. Després de fer una volta per el gran jardí del monestir i mirar totes les paradetes de records, cosa quasi obligatoria, ens va sobrar temps, però el sol era tan fort que no ens va quedar ganes d'anar a veure una mica de la població per aquell carrer ample i a ple sol. Si que vaig intentar anar per l'ombra d'aquells arbres esponerosos, però va ser impossible perquè el verd era impracticable.

Llac Onega. Kizhi

2009-08-13T20:34:00.000+02:00

Hem passat molt de fred aquesta nit, la finestra ha baixat i no hem pogut acabar-la de tancar. El vent inflava les cortines com veles per avançar. Tapat el cap fins dalt, sols un foradet per respirar que deixava el trosset de cap gelat. Estem a 62º nord, al nivell d'Alaska. Ens han despertat molt aviat, ja hem arribat a Kizhi, illa al nord del llac Onega, museu de fusta al aire lliure,construccions realitzades sense cap clau. Rastres de pluja, sembla que el sol vol jugar a cuita amagar amb nosaltres. Lluny, s'enfila l'església de cúpules mig verdes per l´humitat perenne. Ja dintre ens canten, una maravella! Més endevant dalt d'un campanaret, ens fan un petit concert de campanes. Quants anys sense sentir-ne! Tot molt bonic.Mentre, el sol surt tímid, anem entrant a les cases i veiem els diferents artesants. Viuen en un poble a terra ferma. Caminem cap el vaixell, hi ha flors, joncs, cua de cavall... Ens despedim. Ara el sol brilla sense vergonya, i les gavines ens van acompanyant, no volen deixar-nos, potser adivinen el mediterrà que duem dins. Enfilem el canal Volga-Bàltic, hem de passar bastantes rescloses. Ja tard, xerrant ens sembla estar sobre dels arbres, sortim i estem sobre les faroles, és tant estreta aquesta que és com si el vaixell volgués aparcar. Són les onze i quatre minuts de la nit. A popa es pot veure la porta que ens separa de la primera resclosa, cinc minuts més tard anem a proa per veure el vaixell que ha pujat amb nosaltres, ja és a punt de desaparèixer pel meandre, ens queda la lluna... Si voleu escoltar les campanes i veure més a "You Tube": "The Wooden Music of Kiji"

Rússia. Mandrogi

2009-08-06T18:15:00.000+02:00

Regada pel riu Svir que va des del llac Ladoga al d'Onega, es troba aquest llogaret de 50 habitants dedicats a l'artesania russa i al turisme. Segons el fullet que et donen, la primitiva Verkhnie Mandrogi va ser destruïda durant la Segona Guerra Mundial, aquesta va començar per iniciativa de l'empresari privat Sergei Gutsait el 1996. Copio "... se conoce mundialmente como un Centro de Artesanos Consumados". És el que em va semblar abans d'atracar. Abans d'arribar,ja vàrem passar unes comportes. Aquestes es veien més noves que altres posteriors. Es nota l'estretor del pas, a vegades notaves el refrec del vaixell contra les parets. Dels cantons del vaixell agafen unes cordes a una espècie de pivot que va amunt o avall per una espècie de carril. Aquesta fotografia és des del segon pis, per sobre el de la tripulació, es veuen les baranes. Al llogaret han reproduït cases de fusta, que em van fer recordar les de la Ulzama de Navarra. A cada habitació un artesà. Les noies vestides amb el vestit adient. La planta de carrer hi havien les barques a mig fer, estris diversos de camp i de pesca i d'anar per la neu. Unes trenyines fetes de llana ambientaven cada lloc. Com vaig veure-ho ràpid, vaig preferir endinsar-me pel bosc de bedolls, ple d'herba, cues de cavall i falgueres, vaig veure mates de maduixes, just acabaven de florir. (He posat algunes flors al marge, encara que no domino la màquina). A l'altre cantó una casa estil colonial blanca(per fora), diferent a totes, davant un embarcador preciós. Finca privada posava el rètol. De qui deu ser? No ha sortit de ple el sol, però feia caloreta. Hem de fer un bon trajecte entre la tarda i la nit. Eren dos quarts de nou del vespre i la boira continuava. Avui no hi ha posta de sol.