dilluns, 27 d’abril de 2009

Parc del Garraf

Últimament, no caminem gaire.Hi havien programades dues caminades curtes en la sortida 250 de la segona temporada de l'Agrupació Excursionista Sant Llorenç de Sant Feliu de LLobregat. La pluja començà abans de tirar amunt, s'anava fent més densa mentre els cotxes s'enfilaven al Puig del Martell. Ni pensaments de sortir per gaudir de la vista quasi inexistent. Canvi de plans, primer anar al Temple Budista de Torre Novella entre fang, sots, pedra i aigua, es clar. Al final de la visita, vàrem prendre el te amb llet i canyella i... Oh sorpresa! El sol ens dóna la benvinguda. Ens dirigim cap el llac per un camí entre ametllers. Després faig les tres voltes a la "stupa" i faig girar bastants "molinets d'oració", no sé si per fer la salutació al sol o per extendre les oracions on més falta facin. Sortim, massa lentament, cap al "Centre experimental de les Arts" Una masia dalt d'un turonet, ben arreglada on s'ensenya i esfan exposicións d'art contemporani o d'avanguarda. Un torrentet creua per sota, pedruscall que haviem de recórrer. Es feia tard, i ens esperaven a l'oficina del parc: La Pleta. Vàrem veure l'audiovisual, uns van marxar sense esperar el segon torn. Mentrestant, en Jordi i jo vàrem fer un tomb pel voltant a veure la vegetació, i entre d'altres hi havia aquestes baies de garric o coscoll (quercus coccifera) que em va costar de reconèixer perque no semblen glans. Altres flors fràgils i delicades sobre un terra aixut i aspre,treuen el cap entre els forts punxadissos margallons. Penso que un altre dia podrem caminar més. Encara que aquest final ha estat molt bonic.

dissabte, 25 d’abril de 2009

La Vall de Boí

Enceto el Blog amb la dualitat de la duresa i antiguitat d'aquesta pedra i la fragilitat i renovament constant del lletsó. El pots trobar quasi per tot arreu, però la pedra posada a l'època romànica no. És un llegat i una continuació. Permanència i renovació. Fer camí. Ens vàrem allotjar a Barruera. La mateixa tarda d'arribada, després de veure l'església de St Feliu férem un passeig pel costat del Noguera de Tor fins arribar al final d'El Salencar: soroll d'aigua rascant el vent. Al començar vàrem trobar un grup d'estudiants amb el seu professor asseguts en una de les àrees de descans. Continuàrem per entre vímets i salzes a punt d'esclat, alguna groguenca-verdosa brotació ja mirava cap el cel entelat. El vent, segons a quin indret, bufava més fort i, a vegades, venia un plugim que devia ser de la neu arrossegada dels cims. El Salencar és el nom d'aquest espai humit amb illetes sedimentàries entre les corrents d'aigua tranquil·les, la bassa, arbreda de pollancres, salzes blancs i l'arbust que li dóna nom, la sarga o salenca, també el saulic. Són el "vímet" o "bedruc" utilitzat encara en alguna contrada per fer cistells(sembla que aquí no). A Barruera aquest espai l'anomenen també com "els Arenals o el Forcó". He llegit que coneixen els habitants de Barruera com "granotaires". Els llocs d'informació són molt bons. Nevava una mica amb ventisca i no vàrem poder anar molt més enllà del poc camí trepitjat, alguns no anaven preparats i es van quedar als taxis, uns altres van atrevir-se a caminar una mica encara que el guia els va aconsellar que no ho fessin. Pocs portàvem el mínim d'equip, considerant que no haviem de fer cap travessa, sols un passeig. Una salutació per al guia. Les seves explicacions i atenció fins ser tots dalt l'autocar van ser extraordinàries en tot moment. Tenen tot condicionat per que qualsevol persona, fins i tot discapacitats de ceguesa o amb cadira de rodes, puguin passejar per bon tros d'Aigües Tortes quan el temps acompanya, es clar. Sant Joan d'Erill la Vall. Hem tingut poc sol durant aquests tres dies, però ha estat una excursió primaveral molt bonica i hem omplert els pulmons per continuar dintre la ciutat.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...