dijous, 13 d’agost de 2009

Llac Onega. Kizhi

Hem passat molt de fred aquesta nit, la finestra ha baixat i no hem pogut acabar-la de tancar. El vent inflava les cortines com veles per avançar. Tapat el cap fins dalt, sols un foradet per respirar que deixava el trosset de cap gelat. Estem a 62º nord, al nivell d'Alaska. Ens han despertat molt aviat, ja hem arribat a Kizhi, illa al nord del llac Onega, museu de fusta al aire lliure,construccions realitzades sense cap clau. Rastres de pluja, sembla que el sol vol jugar a cuita amagar amb nosaltres. Lluny, s'enfila l'església de cúpules mig verdes per l´humitat perenne. Ja dintre ens canten, una maravella! Més endevant dalt d'un campanaret, ens fan un petit concert de campanes. Quants anys sense sentir-ne! Tot molt bonic.Mentre, el sol surt tímid, anem entrant a les cases i veiem els diferents artesants. Viuen en un poble a terra ferma. Caminem cap el vaixell, hi ha flors, joncs, cua de cavall... Ens despedim. Ara el sol brilla sense vergonya, i les gavines ens van acompanyant, no volen deixar-nos, potser adivinen el mediterrà que duem dins. Enfilem el canal Volga-Bàltic, hem de passar bastantes rescloses. Ja tard, xerrant ens sembla estar sobre dels arbres, sortim i estem sobre les faroles, és tant estreta aquesta que és com si el vaixell volgués aparcar. Són les onze i quatre minuts de la nit. A popa es pot veure la porta que ens separa de la primera resclosa, cinc minuts més tard anem a proa per veure el vaixell que ha pujat amb nosaltres, ja és a punt de desaparèixer pel meandre, ens queda la lluna... Si voleu escoltar les campanes i veure més a "You Tube": "The Wooden Music of Kiji"

dijous, 6 d’agost de 2009

Rússia. Mandrogi

Regada pel riu Svir que va des del llac Ladoga al d'Onega, es troba aquest llogaret de 50 habitants dedicats a l'artesania russa i al turisme. Segons el fullet que et donen, la primitiva Verkhnie Mandrogi va ser destruïda durant la Segona Guerra Mundial, aquesta va començar per iniciativa de l'empresari privat Sergei Gutsait el 1996. Copio "... se conoce mundialmente como un Centro de Artesanos Consumados". És el que em va semblar abans d'atracar. Abans d'arribar,ja vàrem passar unes comportes. Aquestes es veien més noves que altres posteriors. Es nota l'estretor del pas, a vegades notaves el refrec del vaixell contra les parets. Dels cantons del vaixell agafen unes cordes a una espècie de pivot que va amunt o avall per una espècie de carril. Aquesta fotografia és des del segon pis, per sobre el de la tripulació, es veuen les baranes. Al llogaret han reproduït cases de fusta, que em van fer recordar les de la Ulzama de Navarra. A cada habitació un artesà. Les noies vestides amb el vestit adient. La planta de carrer hi havien les barques a mig fer, estris diversos de camp i de pesca i d'anar per la neu. Unes trenyines fetes de llana ambientaven cada lloc. Com vaig veure-ho ràpid, vaig preferir endinsar-me pel bosc de bedolls, ple d'herba, cues de cavall i falgueres, vaig veure mates de maduixes, just acabaven de florir. (He posat algunes flors al marge, encara que no domino la màquina). A l'altre cantó una casa estil colonial blanca(per fora), diferent a totes, davant un embarcador preciós. Finca privada posava el rètol. De qui deu ser? No ha sortit de ple el sol, però feia caloreta. Hem de fer un bon trajecte entre la tarda i la nit. Eren dos quarts de nou del vespre i la boira continuava. Avui no hi ha posta de sol.

dilluns, 3 d’agost de 2009

Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer.Mirador del Migdia.

De temps en temps torno per aquest jardí. Fa uns anys que alguns arbres van morint, no en veig cap plantat de nou. Hi ha grans clapes on el sol et dóna de ple. Estava la "bassa" de sobre, sense aigua. A les bassetes quadrangulars dels nenúfars de més avall, hi havia aigua, però alguna feia pudor d'estancada. Les plantes de més amunt plenes de pugó. Al acostar-me per fotografiar,saltaven una quantitat innumerable de petites granotetes. Millor, vaig pensar, així es menjarien les larves de mosquits. Aquí se'n veuen sis. Les trobeu? Més avall, ja sortia un rajolinet d'aigua cap a la bassa de sota. Em va alegrar de veure les flors a pesar de que l'entorn el veia més pobre que l'última passejada. Les dues últimes vegades que hi he anat, el llaguet i sortidor de sota sempre buits. Abaqns,al passar pel Mirador del Migdia, prop del castell, varen pujar uns genets des de l'Escola Municipal d'Equitació de la Foixarda. Van donar un toc d'amplitud i simpatia entre els pins solitaris i el paisatge molt ennuvolat. He afegit més flors del jardí a les diapositives del costat
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...