diumenge, 22 de maig de 2011

LAGUNAS DE RUIDERA

Parc Natural d'una preciositat extrema. Aquest any, sembla que les pluges han fet que el cabdal augmentés i l'aigua s'ha escampat més enllà dels límits deixant les arrels dels grans arbres al descobert. També part de la vora amb aigua, com si volgués recuperar el seu lloc.
Els grans pollancres resisteixen, també les sabines, guardians amables del seu entorn tan trepitjat.
Entre els seus troncs va sorgin timidament alguna figuera. Ho resistirà?
Ruidera és una ciutat quasi al bell mig de les 15 llacunes, la carretera transcorre entre la llacuna del Rei i "El Hundimiento"
Una ciutat que també protesta perquè es protegeixi l'entorn. Voreres petites, irregulars segons la casa que passes o que s'acaben, així no es destorba la carretera. Carrers amb pujades fortes i cases noves que s'enfilen per arribar al mirador.
Es poden reseguir quasi totes en coche, i anar baixant per donar un vol i contemplar-les millor.
 Hi ha establiments per l'estiu que ara a l'abril, estaven preparant, també com petites urbanitzacions i algun camping.
L'aigua, segons anem més amunt, trenca les barreres de pedra natural o toba. Pugem sobre.
Aquestes presses naturals són les que volen protegir de les trepitjades de masses persones que hi anem. 
Veure-les en viu són una meravella. L'aigua molt profunda, al menys ho sembla, d'una transparència neta, que creuriem immòbil pel seu reflex, però en moviment constant per les cascades que produeixen les tobes.
Aquí vistes de més lluny, sobre les cascades de la fotografia anterior.
Anem cap a una altre llac
Aquí el sol no ha deixat impresionar el color vermellós de les muntanyes, que feient un contrast fort entre els blaus, i verds.
Aquí una de més amunt. Contrast de verds, blaus, terres i quasi negres, rodejada d'arbres molt forts com aquesta sabina.

I seguim, fins passar La Tomilla i arribar a La Conceja, l'última ja era bastant més amunt i separada.
No em cansava de fotografiar, era per estari més dies. Però haviem de seguir el camí.


dilluns, 2 de maig de 2011

LAS HOCES DE CABRIEL


Entre València i Conca el riu Cabriel baixa entre parets afilades que anomenen "Los Cuchillos".
Passat per sota l'embassament de Contreras, i des de l'alberg d'aventura, on vàrem deixar el cotxe, fins el pont de ferro hi ha uns tres quilòmetres d'una pista de fàcil caminar.
Feia molt de sol i jo sense la meva gorra...
Primer el riu és molt a sota, després ja el veiem de més a prop. Corre força aigua.
 Roques afilades a tots dos costats ens acompanyen. Pins, diferents arbusts, de sobte fins i tot un esquirol.
Més endevant, en un revolt un pi amb l'escombra de bruixa. En poc temps la segona que veig, i aquesta amb un cartell que informa.

Continuem per un ombrívol pas, encara flanquejat per les altes formacions rocoses, fins arribar a un lloc més obert.
Més endavant, un túnel excavat a la roca, on a travers de les dues finestres esquerres que hi ha, es pot veure el riu encara més a prop.

Ara queda un poc tros obert amb uns murs sobre el riu on potser hi havia un molí o una altra construcció i el pont de ferro. On sols hi queden els laterals i unes travesses separades.

Aquí es veu de lluny el pont.
Les muntanyes alliberen el riu que s'aixample sota el cel blau i ara ample.
Tornem enrera, es hora de dinar una mica. En el refugi d'aventura hi ha sols un menú de dos plats que, com no coneixem, no ens bé massa de gust, i ens sembla una mica car, fa que decidim pujar.
Sortim enrera perque no es pot donar la volta per la carretera cap endavant, i no sabem si es pot sortir per un altre lloc. Arribem a Villagordo de Cabriel, on, a un bar restaurant del centre, amb gent molt amable, ens donen bé de menjar amb un plat combinat.
És ja molt tard i hem d'anar fins a Ruidera.
(Poso els dos enllaços millors que he trobat).


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...