diumenge, 30 d’octubre de 2011

Oruga o cuc

Encara no feia dos dies que ho havia mirat, i ahir aquest gerani estava menjat de totes les puntes. Hi havia nombrosos invertebrats.  Aquest gerani, de fulla grisosa i petita amb molt de perfum, i que fa unes flors blanques, feia temps que no floria, però vet aquí que me'l tenien conquistat. No queda ni un brot nou sa.
Vaig agafar els que vaig poder i vaig tirar esprai per les mosques, que és l'única cosa que tenia a mà. Demà ho tornaré a mirar.
Vaig aprofitar per practicar la fotografia macro que poques vegades em surt bé.  I per donar testimoni de la meva enrabiada. A veure qui pot més, jo sóc una i ells nombrosos... Me'l mataran com han fet amb els altres?


divendres, 28 d’octubre de 2011

El cuc


Fulla rera fulla van desapareguen. Ja quasi no en queda cap. Cada dia miro l'envers, no hi veig res, però fa uns dies: Ja t'he atrapat! Amb l'engunia que em fan els cucs... Què verd és!  Per això no els veig.
Agafo amb compte el què queda de fulla i ell no cau, ben agafat encara rossega, el poso sobre la taula i queda immortalitzat! Uns tres centímetres de llarg.
Ho sento, però va anar al contenidor verd.
Ara tinc un munt de fulles esperant el fred per caure quan els hi sembli, ja són lliures.

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Participació a Jocs de LLetres

   Per primera vegada he enviat aquest conte de 50 paraules al joc del blog "Tumateix-llibres "
SOMNIS

"Pausadament, posava un peu darrera l’altre, mans a la butxaca, entre blaus de cel i de mar, verds de romaní, fonoll i farigola. Com més avançava , més feliç em sentia: ja no caminava... nedava entre bromera d’aigua i algues. La campana de la proa d’una galera em va despertar."


dijous, 20 d’octubre de 2011

FRUIT?

Hi ha un arbre que té les fulles entre pomera i codonyat, fa flors blanques a la primavera. Els fruits creixen i ara són d'uns 7 cms de diàmetre, sembla que estan madurs, però són molt forts. Amb això, sí que semblen codonyats. Després cauen i es posen marrons, ja estan podrits i encara són bastant durs. Els ocells no els mengen.
No els havia vist mai. Els trobo decoratius. Què poden ser?

dimecres, 12 d’octubre de 2011

ESTANY DE SANT MAURICI


A les vuit del matí els taxis tot terreny ens vénen a buscar per pujar-nos fins l’estany Ratera. Baixem fins la punta més al sud de l’estany, per remontar-lo i continuar amunt. Aquí uns sis companys volen aprofitar el bon dia i pujar a la coma de l’Abeller,  els que no caminen baixen amb els taxis fins l’Estany de St Maurici per esperar allà que tornem.
 El gros del grup ens dirigim al Mirador, però com és aviat, es decideix anar abans fins l’estany d’Amitges. Alguns que caminen menys prefereixen quedar-se. Així el grup es torna a dividir. Jo decideixo anar amb la majoria, i amunt!
Més amunt, el paisatge és preciòs. M’he de parar per girar-me i mirar, les grans pedres esberlades pels canvis de temperatura, ens envolten. 
 Els Encantats ens acompanyen de lluny. (Part esquerra al fons, sobre la gran pedra de primer pla).
 Arribem al punt de baixar fins l’estany o pujar al Port. Ja no vull baixar més per tanta roca, ja que queda un bon tros per tornar. Admiro la bellesa d’aquestes muntanyes grises on els pins busquen lloc per arrelar. Uns pocs matolls posen una mica més de verd. Trossos de neu encara allà dalt.
 Baixem, pel mateix sender
 Bellesa en els recargolats troncs morts de fa anys, i en els que encara adornen en verd el paisatge.
 Gensianes, nerets encara sense florir i altres flors que subsistiesen a pesar de les condicions dures.
 Com aquest pi, a prop del balcó
 Després baixem fins l’estany de St Maurici, camí  de baixada, a troços difícil, encara que el conserven el “sender”.  El pas de la tartera era per anar en compte.
Aquí quasi a mitja tartera, veiem als companys del davant que ens esperaven a l’acabament. Uns pocs passos després de fer la fotografia, un dels companys que anava al meu darrera va caure . Encara avui pateix les conseqüencies, amb l’espatlla afectada. Però, encara  sort  que no va caure per la part esquerra. Un bon ensurt i una lesió bastant greu .
Mireu l’efecte, jo mirava al terra, mirant on posava el peu segur abans d’aixecar l’altre.  Els bastons, aquí, servien de poc, quasi sobraven. Tothom que va a muntanya, sap el què és una tartera.
Quan es va recuperar vàrem continuar, pensàvem que al arribar a un petit pla verd faltava poc per arribar,  peró faltaba baixar fins el peu de la petita presa de contenció i tornar a pujar, per donar un tros més de volta fins el punt d’informació on ens esperàven tots els altres. L'indicador posava 1h 30’. Penso que no vem trigar més. La part més difícil va ser des de l’altura del balcó fins sortir de la tartera, al anar cara avall fa més efecte que si puges.
Ja arribats  a peu de l'Estany de St Maurici ens retrobem tots per baixar amb els taxis tot terreny.

dijous, 6 d’octubre de 2011

Espot , Salt de Comials

Començaments de juny.
Primer arribem a Espot i veiem un video sobre el Parc natural, després d'arribar a l'hotel i menjar, amb l'autocar ens pujen sota el port de la Bonaigua, els que caminem baixem per anar a veure el salt de Comials. Els altres els pujaran fins Les Ares i allà ens esperaran.
No és una caminada molt difícil, és molt bonica perquè anem passant per rierols, que deuent procedir del salt.
  Trobem flors diferents.
  Hem de fer la pujada una mica forta, i les escales del mirador.
  L'aigua abundosa com mai aquest juny, segons els que havien fet la caminada altres vegades, em fa       recordar alguns salts de Noruega.
 La muntanya ens dóna tot el seu esplendor.
Després de baixar i tornar amunt una mica sortim a un revolt de la carretera. Aquí darrera el pal elèctric. Sí a la paella primera.
 Com no volem pujar per tots els revolts, busquem un sender, no el trobem, però anem pujant pel dret. Anem en compte amb algunes tiges d'arbre plantades i que el seu amagat sot ens ajuda a posar el peu pla.
Alguns a la segona volta desisteixen i comencen a pujar per la carretera. És un desnivell considerable.
Arribem a Les Ares: la capella és tancada. Fa vent una mica fred.
Allà ens trobem amb els companys i esperem els altres.
Pugem a l'autocar queenfila les últimes curves fins el port, on ens reb una densa boira i el fred fa que alguns desisteixin de fer un volt.
Després baixem fins Esterri d'Àneu i fem una passejada.
Sort que aquí a baix far calor.
Hem d'anar aviat a l'hotel perquè demà ens hem de preparar per fer una altre caminada més forta.
Un dia perfecte, entre flors i aigua. Bellesa salvatge que ens fa reviure.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Formentera al maig.

Illa de somni. Quants anys sense veure-la!
Deixem Es Canar i després de fer escala a Santa Eularia des Riu , reemprenem navegación cap el sud, amb un ventijol agradable.
 Eivissa va quedan enrera
El port em va semblar molt diferent de l’última vegada que l’havia trepitjat. Tot es massifica.

Han deixat una zona de reserva marina, es per on creuen tots els vaixells.
 Fem una parada després de passar per l’Estany Pudent. Sobre un turonet podem gaudir dels diferents tons de blaus en contrast del blanc de la terra. La fotografia de l'entrada dóna fe de la belleza de l'indret.
I al baixar del turonet l’herba perd el verd sota el sol de maig, i deixa veure l’horitzó contrastat.
Més a l’est platges preparades i més cases del que m’esperava.

Després de fer un passeig i dinar, anem fins a l’altre cantó de l’illa per veure el far, des del peu veiem aquests penyassegats. No m’atreveixo acostar-me més a la vora..

Mentre uns s’entretenen a la tenda o prenent algun refresc, jo vull veure si trobo alguna sargantana de la zona. Algunes s’escapen, però em quedo molt quieta i per fi puc enganxar alguna.
I tornem enrera dient adéu aquest bell indret. Com m'hagués agradat estari un temps...!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...