diumenge, 19 d’octubre de 2014

Herba dels elefants.


És curiós veure com el canvi de medi influeix en la vida.
Aquí em refereixo a una planta en concret. És una planta crasa. Té unes fulletes quasi rodones que quasi mai varia la mida, encara que la planta creixi, tingui més o menys sol. El tronc gruixut, rodó, primer verd i quan va creixent canvia a un color negrós.
La podem veure a molts balcons i a jardins, amb torretes petites i enormes. La planta es fa molt gran a mida que passen els anys.
Jo la tenia amb unes fulles ben verdes i en gran quantitat.
Fa anys, al jardí, vaig fer un esqueix amb un test petit. Me'n vaig oblidar...
Un dia vaig veure que el test estava caigut sobre l'empedrat, amb poca terra seca. Potser el vent l'havia fet caure, vaig pensar. Vaig reomplir la torreta i el vaig deixar sobre el pedrís.
Quanta va ser la meva sorpresa quan aquell any, a la primavera, vaig veure que la misèria de brot floria de les puntetes amb unes flors rosades formant un brot piramidal.
Passats els anys, ja sense jardí, però amb balcó - una "terrassa" segons uns em diuen- plena de gasos de cotxes, motos i autobusos, on quasi bé mai puc fer viure plantes degut a una espècie de cosa una mica oliosa, fosca, que es posa sobre les fulles. Allà al balcó, en aquella torreta gran, tinc un d'aquells brots que vaig portar fa anys. És gros, més alt que jo, el tronc està brut de la pol·lució que no puc treure. Però, les fulles es van renovant verdes i es van enfosquin segons passa el temps.
Un dia vaig recordar la floració del brot sec, mig mort quasi sense terra. Vaig pensar que si aquell "arbust" que tenia el deixava més sec, quasi sense regar, durant l'hivern, podria ser que conseguís florir.
Quan plou quasi no li toca l'aigua, ha de fer molt de vent.
Vaig vigilar, la meitat de les fulles van caure, quasi totes les que van quedar van perdre aquell verd viu.  Ai!  Vaig pensar.
Però un dia, vaig veure com si rebrotes d'una manera diferent.
Un munt de piramidetes florides van anar sortint de cada punta sobre la renglera de fulles quasi arrugades que quedaven de l'estiu passat i alguna més, que tímidament  havia sortit.
Qué bonic feia! Un arbust tant gruixut de tronc i la delicadesa d'aquelles floretes que fins i tot fan olor...

Pot ser un exemple de com canvia la vida segons l'entorn.
És la Portulacaria afra. També es diu: Arbust japonès, Verdolaba arbustiva, verdolaba arbórea, Planta de la moneda. A Venezuela li diuen també, Arbust de jade. 
Però no he trobat enlloc com fer-la florir.
A mi em floreix cada any a pesar de la contaminació de la ciutat.

dijous, 9 d’octubre de 2014

JOANA DE LES PARAULES CLARES


Poemes de JOANA RASPALL al premi de ATRAPALLIBRES.
Aquest llibre  amb text de Muntsa Fernández i il·lustracions de Mercè Galí, publicat per El Cep i la Nansa, ha estat seleccionat, juntament amb tres altres títols,  per al premi en la categoria de 9 anys.
Els joves lectors de les escoles i biblioteques poden gaudir de la seva lectura i votar-lo

dimecres, 8 d’octubre de 2014

Bestiolari de Joana Raspall

Pagès Editors han publicat aquest llibre amb molta cura. Ha quedat una publicació  perfecte.
Els poemes ham estat recopilats i revisats per Josep Maria Aloy , demostra l'amor que té a la llengua.
Ha estat un treball d'hores i hores i que li ha portat molta feina a buscar, classificar i ordenar. Gràcies Josep Maria

Les illustracions són de l'Anna Clariana. Animen a llegir, molt ben realitzats i alegres.
Ha quedat un llibre "rodo". La Joana  estaria molt contenta.
He agafat les fotografies del Blog del J. Ma Aloy "Mascaró de proa"

diumenge, 5 d’octubre de 2014

LIBROS. (Teruel)

 Al sud de Terol i a pocs quilòmetres queda aquesta població entre parets de roca. La carretera passa entre el poble i el Túria. Aquí corre l'aigua en un llit estret..
 Algunes cases que estan sota les parets rocoses, estan mig derruïdes, altres ja les han adobat. Alguns habitants han fet les cases noves més avall de la població, on queda més obert.
Queden pocs habitants. "Se han marchado ya todos los veraneantes" van dir.
Per comprar menjar, passen unes camionetes amb tot el necessari. Hi ha una panaderia.
Crec que els que passem, ens sembla un poble bonic per les seves característiques, però els que vivim a grans ciutats, no sabríem viure a indrets així, ens fa falta soroll, gent, contaminació. No sabem viure amb solitud, encara que en el nostre pensament, en els nostres escrits, o cançons diguem que ho volem, o ho desitgem.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...