dimarts, 20 de gener de 2015

Viure un matí


Roda el Món i torna al bloc  és  una trobada de persones que estan o estaven a les xarxes de blogs. Gràcies a la Carme que ens va anar trobant. La majoria escriuen, encara que a molts no els he visitat mai. Per falta de temps i perquè a vegades no puc o no tinc connexió.
Si voleu podeu clicar i saber millor qui són i quants blogs duen amb les activitats que més els agraden. Allà entre tants escriptors m'he atrevit a publicar un relat.

VIURE UN MATÍ

La cala és petita, d’un cantó a l’altre trenquen les ones i retornen, es troben al bell mig i s’enlairen, foses ja, en una abraçada indestructible. Per uns segons, és una piràmide humida de sal i escuma, i en un instant, es transforma en una altra ona irregular que retorna cap a un cantó de la petita platja, xoca contra les altres més fortes, que envejoses, volen anar al bell mig de la cala i, també, abraçar-se.
Quan el sol bat sobre les roques mullades, ens mostra els seus colors intensos. On toca quasi sempre el mar, la roca té uns colors més negrosos, sobre tot a la petita balma que s’ha format quan la mar està en calma. Més amunt, una roca irregularment foradada del mateix color.  Si pugem la mirada, un color entre negre i verdós rectilini s’alterna amb un groc blanquinós i, després, forma vetes sense definir de colors terra i ocres. La roca ja deixa la verticalitat i es transforma en un pendent pronunciat, més llis, que va disminuint conforme puja cap els apartaments. En aquesta roca ja hi ha uns petits matolls que arrelen en poca terra i s’agafen als forats i escletxetes. No volen ser arrencats pel vent que quasi sempre hi bufa. Més enllà, ja hi ha pins molt verds que guarden paral·lelisme amb la roca, com un trampolí cap a mar. La natura els fa conservar l’estètica.
Tots els colors canvien quan els núvols gruixuts i grisos comencen a tapar el sol. Tot es fa més igual, més gris blavós. El vent es fa més fort.  
Pujo cap a llevant per la rugosa roca perforada, irregular i quasi blanquinosa. A sota, ran de mar, queden vestigis d’una petita cantera romana, avui plena d’aigua pels batecs del mar, la poca herba i els petits matolls verds m’ajuden a caminar.
Més amunt vaig, més sento el vent. La roca que encara va pujant em protegeix. Del sud, cau una pluja intermitent salada que coincideix amb l’embat d’alguna de les fortes ones contra el penya-segat, a cada xoc, fan escapar una flaire de frescor i humitat dolça, plena de sal.  
Asseguda en un esglaó de la roca, puc contemplar l’espectacle on l’escuma de cada ona s’enlaira més o menys, segons on bat contra la roca. Fa formes diverses, com una cortina salada blanca que capritxosa s’escampa, ara forma un ventall, ara un sortidor, i ara el vent l’empeny lluny, ben amunt cap a les cases . Una lluita perpètua on sempre la mar guanya, i va transformant, a poc a poc,  la roca en petites partícules de diferents colors, que es barregen amb restes de cloïsses desgastades que la mar  també ha modificat.
Espectacle repetit però sempre nou.
Asseguda encara, sento de tant en tant un tremolor acompanyat d’un soroll somort sota la roca. Sensació estranya i plaent alhora, que em fa sentir part de la natura.
La roca és molt extensa, és segura,  però el fort batec d’alguna onada la torna a fer ressonar. Sembla que el mar, avui, vol fer sentir encara més la seva existència i el seu poder. Les sensacions repetides, del soroll i tremolor que vénen de sota al xocar les ones, i del plugim que a vegades m’atrapa, em fa aixecar i retornar al món del temps.
Abans de donar l’esquena, per acomiadar-me, poso la vista a la petita platja, que avui, més petita encara, és plena d’escuma que va i ve amb rapidesa.
Torna a brillar el sol, els colors tornen a ser forts: mar, roques, plantes. Tot ben contrastat. Sols el vent no es veu, però el sento mesclat amb la fúria del mar.
Per la roca i pel sender ample vorejant la mar, pujo amunt i començo el retorn a casa. Ara el vent em porta la olor a pi mullat.
Brillen les verdes fulles dels marges arbustius, que protegeixen les cases, com si fossin mullades, però no ho són, és la sal que va quedant a sobre acariciant-les. Les fulles se senten orgulloses: també són vives i salades com la mar, com jo...
Encara estic vora mar i ja sento recança. M’emporto la salabror al llavis.

Onades, roques, cel, núvols i vent molt fort em fan viure la LLEVANTADA.


diumenge, 11 de gener de 2015

Roda el món i torna al bloc: Què faig aquí?


Roda el món i torna al bloc: 
Em van convidar i he publicat el què he copiat a sota. És molt bonic estar entre tantes  tantes persones que escriuen. Gràcies.

Tots vosaltres escriviu. A uns us conec de fa temps. Punxava blogs per llegir, per comentar quan em semblava. Era “novata” i començava a pujar els meus dibuixos. Més endavant vaig obrir un altre blog per escriure sobre excursions, flors i altres coses. Una vegada em vaig atrevir a publicar un conte curt amb molts dels que habitualment escriviu. Quan punxo, de tant en tant,  blogs que fa temps no he entrat, veig que uns estan abandonats, en altres noto que quasi ni hi publiquen, i altres són els que miro. Em sento culpable de no entrar y no llegir els que abans llegia, dels que penjaven fotografies precioses que em mirava i ara no, igual com dels que explicaven coses de la seva vida, també dels que comentaven sobre política,ciència, llibres, música, cine...

I és que en segueixo masses, sobre tot de pintura.  I des de que va sortir el Face, tots estem allà, és com un rotllo de cuina que va desembolicant-se, que mai s’acaba, immediat, amb xat inclòs, que moltes vegades tinc apagat i altres sense so, bé és que no sé si ara en té de so. Fotografies, vídeos, pensaments enllaunats, comparticions de no sé on, grups, mils d’amics que et demanen entrar, que si et descuides no tenen res en comú amb tu i han penjat una pintura per enganxar-te, i amb un clic els treus. Això és la vida més ràpida que la real i més “passada per sobre”. Ara els blogs queden relegats, ja no estan de moda. Hem d’anar més ràpid, mirar i no mirar...

Ara pinto més, passejo, perdo el temps mirant com passen els núvols, com vénen i van les ones, on van els ocells... a vegades no tinc connexió a internet i demano que m’excuseu els que no tinc temps  de trobar el seu blog. Per això estic aquí, gràcies a la Carme, per dir-vos hola.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...