CONTE 1. LA CANÇÓ

     Amb disset anys ja en feia quatre d’aprenent a la fàbrica, i ara m’havien canviat a la secció que m’agradava per arribar a ser contramestre.

             Em coneixia totes les peces, ja que passaven per la manyeria. No estava acostumat a estar quasi tot el dia dintre de la nau amb el soroll eixordador imparable de les màquines, acompanyat pels espetecs de les llençadores.

            Aquell home ja havia tingut no sé quants aprenents. Ara ho penso, i ja sé el per què. Llavors no ho vaig veure, sols veia que jo estava camí al lloc que m’havia agradat sempre.
           Quasi no em deixava mai tocar res sense la seva supervisió. Al cap d’un temps, m’agafa, em treu fora, i em pregunta quina veu tinc...
           Sí, era per cantar. Em fa cantar una tornada, i ell feia les estrofes.
           Un dia, em fa deixar-ho tot. Dintre de la gran nau, amb crits i gestos fa que les dones ens mirin. Em volia fondre, però, no podia oposar-m'hi. Jo volia continuar a la feina.
          En Joanet començà:
                                     “Jo tinc un pinsà que és borni
                                     Que sembla un mal esperit”
                          I jo      “Oi flip, oi flap
                                      Jo el poso de cap al sac”
              Continuàva
                                    “Ai fillets! Quan veu femelles
                                    Es comença a estarrufar
                                    Posa el cap com una bola
                                    I quiet no pot estar.”

             Altre vegada la tornada, i així amb unes quantes estrofes que no recordo o no vull recordar.
             Vàrem sortir de la nau i jo no hi hagués entrat mai més. És clar que hi vaig tenir d'entrar. Llavors va ser quan moltes de les dones em van preguntar pel què havíem cantat. Vaig anar per feina. Mai hagués pensat que aquell soroll fos el meu ajudant.