dilluns, 21 de desembre de 2015

NADAL


Per aquest Nadal desitjo que l'aroma guaridor d'aquest arbre ompli el vostre interior perquè pogueu cridar ben fort, encomanar-nos la vostra Felicitat.

dilluns, 14 de desembre de 2015

RIU GAYÀ


Feia 40 anys que el riu Gayà no arribava al mar amb aquesta quantitat d'aigua.
Durant tres dies l'embassament del Gayà va deixar anar dos mil litres d'aigua per segon. Fa un parell d'anys, aproximadament, que en baixen 500 litres, però no arriba a mar.
Com van explicar-nos uns residents del Catllar, el primer dia va baixar amb força, va inundar llocs que no s'esperava, i alguns afectats van protestar.
"Han pujat anguiles des del mar" van dir dos passejants, mentre un bonic ocell picotejava entre les aigües dolces-salades.
Vàrem arribar pel marge dret del riu i tornàrem pel mateix camí.
Després amb el cotxe fins El Catllar, el marge esquerra, passat el camping estava inundat. La "passera" on quasi sempre hi ha una mica d'aigua, ara estava impracticable per anar a l'altre marge. Si voliem anar més amunt haviem d'anar pel poble fins l'aparcament de l'altre cantó. Així ho férem.
 Vàrem anar fins la vella fàbrica i després riu amunt. Es notava que el riu havia pujat més, el marge estava molt fangós. Feia il·lusió veure tanta aigua, encara que fos fangosa.
A uns ànecs se'ls veia contents.
Després de passar el pont vell de l'antiga via Reus-Lleida, entre uns pocs avellaners, segueix el camí.
No vàrem poder arribar sota del pont de l'AVE, el riu es feia ample, i encara que amb poca aigua, el camí estava completament inundat.
Passejaven també uns homes que ens vàren explicar que de petits feient unes petites balses amb troncs i ... navegaven!
Mai més havien vist el riu amb tanta aigua.
Unes dones van dir que el riu quan arrivaba a Ardenya ja quedava sempre sense aigua. Que més avall quasi al arribar a mar en sortia una mica. Devia ser el toll d'aigua que jo sempre havia vist ran de platja.
Algún pagès es va queixar que aquest tres dies no podia regar, ja que van tancar els recs, algun altre no podia remuntar el riu per agafar canyes...
Però el més bonic és que ara el riu està més net, renovat de llots, i que dies després encara arriba fins el mar.

dimecres, 17 de juny de 2015

UN DIA RODÓ 2


Hi vaig arribar creuant Vallparadís. Vaig trobar que era un lloc molt bonic, ple de verd i amb olors de gessamí. Sense entretenir-me vaig arribar al Museu Tèxtil on s’inaugurava l’exposició:
TIBANT EL FIL
Al entrar vaig quedar sorpresa. Aquesta és l’exposició de la Teresa? Em vaig preguntar. Al mig de la sala penjaven camises amb puntes incrustades, i es veien algunes estovalles brodades, vitrines amb fils, puntes i matrius... a la paret les sedes estampades i les aquarel·les inigualables de na Jordà Vitó.
Més tard, després de la presentació, va explicar que la seva mare, Raimunda Vitó, havia estat una bona cosidora. Tenia taller i escola.
Moltes de les robes amb puntes o brodats, eren fetes de les que havien estat les seves alumnes i col·laboraven en l’exposició. Altres cosits i brodats, vestidets de bateig, comunió i altres brodats a mà, eren  de na Raimunda, així com unes obres pictòriques que la seva filla Teresa ha volgut exposar juntament amb les seves obres.
Així és com la Teresa es va criar entre fils, i l’artista els fa ressorgir.
L’aquarel·la neta, modifica el color del paper gruixut, els estreps, o forats fets amb agulla,  modifiquen més el paper i deixen passar el fil de seda com una cascada, s'acaba d’arrodonir l’obra que, a vegades, es plega i replega mentre la seda s’anusa. Aalguna obra es va transformant en escultura tridimensional.
L’artista també ha fet pintura sobre seda de diferents mides, algunes molt grans
Part d’aquesta obra contrasta diferents textures com paper, aquarel·la, seda, fil ferro rovellat i punxós. Suavitat, rigidesa, fluïdesa, tensió, calidesa, fredor: CREACIÓ
L’obra representa
           Terra: pigment, seda, ferro, paper
                                   Aire que passa pels espais trencats.
                                   Aigua que dilueix el pigment i rovella el ferro.
                                   Foc per transformar el ferro.

Aquesta exposició uneix mons creatius diferents en homenatge d’una filla a la seva mare, ja desapareguda,  totes dues creatives, treballadores. De dona a dona i d’elles al món. 
El món roda i jo avui he rodat d'una trobada única a una exposició única per això he dit que ha estat un dia RODÓ i ÚNIC.


dijous, 28 de maig de 2015

UN DIA RODÓ 1



Hem quedat a la Porta de l’Àngel a les dotze del migdia. Encara em quedà temps de fer feina a casa, com sempre: llit, roba, fregar, recollir...
Arribo uns cinc minuts abans."Com al Japó" penso. Veig un grup de cinc persones, m’hi atanso. “Sou de Roda el Món...?” . “Si”- em contesta algú i somriuen. Quasi de seguida arriben uns quants més. Falten dos, diuen que no poden venir. Ens anem presentant.
Així començà la Trobada.
Jo que tinc poca memòria per recordar noms, penso fer esforços per recordar cares i caràtules dels Blogs respectius, per posar a cadascú al lloc exacte i poder saber què hi ha a cada Blog.
Han organitzat molt bé la trobada, la Teresa Duch, que vaig dinar al seu costat, ha fet unes targes plastificades amb la caràtula del Blog on hem escrit molts. Darrera, fotografies agafades dels Blogs dels que ens hem apuntat a la Trobada. També ha posat una cinta per penjar-la al coll.
Conec a la dolça “Fanal Blau” que ha preparat una bosseta de paper amb una pinça de fusta i una tarja amb la fotografia del món i rodejada de les paraules “Roda el Món i torna al Blog“.
La Carme, que ha dut la idea i l'organització,  diu de començar la ruta i davant de l’església de Sta Anna comencen a desgranar versos i paraules escrites, alguns van endevinant de qui es tracta. Jo penso mentrestant que molts havien fet unes targes molt creatives i maques i les meves eren sols escrites a corre-cuita...
Entre rialles i entre lloc i lloc, ens anem coneixent, alguns més que altres. No tots són escriptors, tots tenen en comú divertir-se creant i publicant als Blogs, amb fotografies, paraules, dibuixos...
Com és tard,  saltem els últims llocs de la ruta prevista i anem cap el restaurant.
Les taules no les havien posat ben distribuïdes, i al final la simpàtica Matilde Nuri, que vaig tenir a l'altre cantó de taula, ho calcula perfecte. I posen les taules millor.
Vaig conèixer a “Sa Lluna” que venia de Mallorca, que estima la mar com jo.
Altres són més nous a la blogosfera i no els coneixia, perquè ara jo em poso poc, cosa que lamento.
Vaig conèixer una mica a la Carme, li vaig fer algunes preguntes sobre ella (cosa estranya en mi). És una gran treballadora, organitzadora, amable, no es fa notar però, com he dit, ha estat l’ànima de tota aquesta història, el llaç d’unió entre nosaltres des de que va preparar la Trobada bloguera. La vam felicitar per l’èxit.
Vaig haver de marxar, ells van continuar la Trobada al Zurich.
Va ser una Trobada sensacional, em va agradar molt. Tota aquesta gent tan creativa, amb inquietuds, enriqueixen molt, ajuden a viure.  Gràcies.

Vaig sortir corrents, faltava poc més d’una hora per arribar a Terrassa a la inauguració. Això serà un altre post.

dimecres, 29 d’abril de 2015

ARDENYA. TARRAGONA


Petita població del Baix Gaià que pertany a La Riera des de l’any 1842, abans formava part, amb altres municipis, de la “Comuna del Camp” que depenia de l’Arquebisbat de Tarragona. Estava dintre dels dominis del Castell d’Ullastrell de Bernat de Gallifa.
La gran església neoclàssica dedicada a Sant Jordi, ara és tancada per perill d’enrunament. El gran casalot del costat, va ser l'abadia o rectoria. Em van dir que estava en venda.
A la mateixa plaça i al seu davant, hi ha una espècie de pou amb una font. Mirant a ponent, una casa de pedra i adossada, una mica més enrere, una petita ermita romànica que passa quasi desapercebuda, més darrera i adossat també, un mur que, segons van dir, era l’antic cementiri. El camí empolsat del costat va al camp fora poble.
Hi han grans cases de pagès. Unes reformades, altres semblen abandonades. Algunes noves.
És la segona vegada que hi vaig, i veig que hi ha altres racons bonics per dibuixar.
L’estona que vàrem estar allà passaven ciclistes i caminants. Fins i tot van passar dos homes muntats a cavall. També van passar tractors amb remolc i un amb pala. Un dissabte mogut, vaig pensar. Alguns es paraven a beure aigua de la font i a descansar sota la tímida ombra que feien les fulletes acabades de sortir.
Mentre estàvem a la plaça, van venir una noia i la seva filla, em va preguntar si era del lloc, i al contestar que no, va explicar que els seus avis havien nascut allà i que ella els visitava i anava per vacances, però un cop morts els avis ja no hi anaven, perquè vivien i treballaven lluny. La casa s’havia de reformar, però no tenien poder adquisitiu per reformar-la, o sigui que l’havien tingut que vendre. 
Ara anaven per veure als propietaris, em va explicar, i poder recordar els temps passats. Va dir que estava contenta de que la cuidessin tan bé, ja que els descendents no ho havien pogut fer. Però li va fer pena que no hi havia el pi tan gros que els seus avis havien plantat de menut. Li vaig dir que els pins molt grans a costat de les cases fan molta ombra i que, segons com, també és un perill per la mateixa casa. Que potser el van tallar  perquè no van tenir més remei. No vaig gosar dir que potser s’havia mort. Va contestar que potser jo tenia raó, i afegí que era llàstima que no havien trobat als propietaris, ja que hi havien anat expressament;  va repetir que li feia il·lusió veure que estava ben cuidada. Vaig sentir una sensació agradable i trista alhora en escoltar aquella jove que recordava on havia viscut bons temps amb la família. Un lloc que no va poder conservar, encara que el duia al cor.
Una casa que, al principi, jo no sabia quina era, però ara si ho sé i, si un dia torno, aniré a veure-la bé i recordaré aquella noia que va parlar amb mi perquè no havia trobat als que hi vivien, i va voler comunicar els seus sentiments.
Quan sortíem del poble, la vaig veure a la vorera i des del cotxe li vaig fer adéu amb la mà, em va veure i em va tornar l’adéu.

Enfilada ja la carretera, em pregunto si ella hi tornarà. 

dimarts, 20 de gener de 2015

Viure un matí


Roda el Món i torna al bloc  és  una trobada de persones que estan o estaven a les xarxes de blogs. Gràcies a la Carme que ens va anar trobant. La majoria escriuen, encara que a molts no els he visitat mai. Per falta de temps i perquè a vegades no puc o no tinc connexió.
Si voleu podeu clicar i saber millor qui són i quants blogs duen amb les activitats que més els agraden. Allà entre tants escriptors m'he atrevit a publicar un relat.

VIURE UN MATÍ

La cala és petita, d’un cantó a l’altre trenquen les ones i retornen, es troben al bell mig i s’enlairen, foses ja, en una abraçada indestructible. Per uns segons, és una piràmide humida de sal i escuma, i en un instant, es transforma en una altra ona irregular que retorna cap a un cantó de la petita platja, xoca contra les altres més fortes, que envejoses, volen anar al bell mig de la cala i, també, abraçar-se.
Quan el sol bat sobre les roques mullades, ens mostra els seus colors intensos. On toca quasi sempre el mar, la roca té uns colors més negrosos, sobre tot a la petita balma que s’ha format quan la mar està en calma. Més amunt, una roca irregularment foradada del mateix color.  Si pugem la mirada, un color entre negre i verdós rectilini s’alterna amb un groc blanquinós i, després, forma vetes sense definir de colors terra i ocres. La roca ja deixa la verticalitat i es transforma en un pendent pronunciat, més llis, que va disminuint conforme puja cap els apartaments. En aquesta roca ja hi ha uns petits matolls que arrelen en poca terra i s’agafen als forats i escletxetes. No volen ser arrencats pel vent que quasi sempre hi bufa. Més enllà, ja hi ha pins molt verds que guarden paral·lelisme amb la roca, com un trampolí cap a mar. La natura els fa conservar l’estètica.
Tots els colors canvien quan els núvols gruixuts i grisos comencen a tapar el sol. Tot es fa més igual, més gris blavós. El vent es fa més fort.  
Pujo cap a llevant per la rugosa roca perforada, irregular i quasi blanquinosa. A sota, ran de mar, queden vestigis d’una petita cantera romana, avui plena d’aigua pels batecs del mar, la poca herba i els petits matolls verds m’ajuden a caminar.
Més amunt vaig, més sento el vent. La roca que encara va pujant em protegeix. Del sud, cau una pluja intermitent salada que coincideix amb l’embat d’alguna de les fortes ones contra el penya-segat, a cada xoc, fan escapar una flaire de frescor i humitat dolça, plena de sal.  
Asseguda en un esglaó de la roca, puc contemplar l’espectacle on l’escuma de cada ona s’enlaira més o menys, segons on bat contra la roca. Fa formes diverses, com una cortina salada blanca que capritxosa s’escampa, ara forma un ventall, ara un sortidor, i ara el vent l’empeny lluny, ben amunt cap a les cases . Una lluita perpètua on sempre la mar guanya, i va transformant, a poc a poc,  la roca en petites partícules de diferents colors, que es barregen amb restes de cloïsses desgastades que la mar  també ha modificat.
Espectacle repetit però sempre nou.
Asseguda encara, sento de tant en tant un tremolor acompanyat d’un soroll somort sota la roca. Sensació estranya i plaent alhora, que em fa sentir part de la natura.
La roca és molt extensa, és segura,  però el fort batec d’alguna onada la torna a fer ressonar. Sembla que el mar, avui, vol fer sentir encara més la seva existència i el seu poder. Les sensacions repetides, del soroll i tremolor que vénen de sota al xocar les ones, i del plugim que a vegades m’atrapa, em fa aixecar i retornar al món del temps.
Abans de donar l’esquena, per acomiadar-me, poso la vista a la petita platja, que avui, més petita encara, és plena d’escuma que va i ve amb rapidesa.
Torna a brillar el sol, els colors tornen a ser forts: mar, roques, plantes. Tot ben contrastat. Sols el vent no es veu, però el sento mesclat amb la fúria del mar.
Per la roca i pel sender ample vorejant la mar, pujo amunt i començo el retorn a casa. Ara el vent em porta la olor a pi mullat.
Brillen les verdes fulles dels marges arbustius, que protegeixen les cases, com si fossin mullades, però no ho són, és la sal que va quedant a sobre acariciant-les. Les fulles se senten orgulloses: també són vives i salades com la mar, com jo...
Encara estic vora mar i ja sento recança. M’emporto la salabror al llavis.

Onades, roques, cel, núvols i vent molt fort em fan viure la LLEVANTADA.


diumenge, 11 de gener de 2015

Roda el món i torna al bloc: Què faig aquí?


Roda el món i torna al bloc: 
Em van convidar i he publicat el què he copiat a sota. És molt bonic estar entre tantes  tantes persones que escriuen. Gràcies.

Tots vosaltres escriviu. A uns us conec de fa temps. Punxava blogs per llegir, per comentar quan em semblava. Era “novata” i començava a pujar els meus dibuixos. Més endavant vaig obrir un altre blog per escriure sobre excursions, flors i altres coses. Una vegada em vaig atrevir a publicar un conte curt amb molts dels que habitualment escriviu. Quan punxo, de tant en tant,  blogs que fa temps no he entrat, veig que uns estan abandonats, en altres noto que quasi ni hi publiquen, i altres són els que miro. Em sento culpable de no entrar y no llegir els que abans llegia, dels que penjaven fotografies precioses que em mirava i ara no, igual com dels que explicaven coses de la seva vida, també dels que comentaven sobre política,ciència, llibres, música, cine...

I és que en segueixo masses, sobre tot de pintura.  I des de que va sortir el Face, tots estem allà, és com un rotllo de cuina que va desembolicant-se, que mai s’acaba, immediat, amb xat inclòs, que moltes vegades tinc apagat i altres sense so, bé és que no sé si ara en té de so. Fotografies, vídeos, pensaments enllaunats, comparticions de no sé on, grups, mils d’amics que et demanen entrar, que si et descuides no tenen res en comú amb tu i han penjat una pintura per enganxar-te, i amb un clic els treus. Això és la vida més ràpida que la real i més “passada per sobre”. Ara els blogs queden relegats, ja no estan de moda. Hem d’anar més ràpid, mirar i no mirar...

Ara pinto més, passejo, perdo el temps mirant com passen els núvols, com vénen i van les ones, on van els ocells... a vegades no tinc connexió a internet i demano que m’excuseu els que no tinc temps  de trobar el seu blog. Per això estic aquí, gràcies a la Carme, per dir-vos hola.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...