dijous, 4 d’agost de 2016

ESTIU A LA MUNTANYA. GRIEGOS

 Estic tornant cap al poble. He estat pintant al bosc, he intentat fer un esbós per copsar la bellesa de l'indret.
Encara fa sol, el camí és planer, de lluny ve música de festa. Deuen ser a la plaça ballant, corrent  o jugant, mentre els més grans, asseguts a l'ombra, ho deuen mirar. Ja comença a fer menys calor per sortir de casa.
Mentre m'acosto més, vaig mirant la carena de la "Muela de San Juan", El punt més alt de la serra d'Albarracín.
Grans pins, boscos nets, indrets amb alguna font, i casetes per fer foc sense perill de cremar el bosc. Tots ben protegits de valles de fusta perquè cap animal que pasturi pugui arribar.
Aquest lloc és a tocar la part oriental de Guadalajara. Ens vem endinsar amb el cotxe per una carretereta planera. No molt lluny, passa un riuet que, encara que hi ha sequera forta, flueix entre els pins.

Era la tarda, i la tranquil·litat era absoluta, tota aquesta part dels "Montes Universales", sembla com si fos un parc teu, encara que hi ha campings i campaments, estan tan lluny uns d'altres que pots campar arreu amb molta pau, Sents tots els ocells, el teu propi trepitx distingint si és un palet, una pinya o sols l'herba. Si és cap a la posta, i segons per quins indrets, es poden veure els cérvols que busquen l'aigua. Nosaltres vem marxar abans de fer-se fosc.
Aquí darrera del poble, a la part nord, es veu l'altre final de la "Muela". Els camps encara estaven per segar, estan a 1.601mt sobre el nivell del mar. Una extensió quasi plana. Molt diferent dels Pirineus, on estem molt més acostumats a anar.
Fa uns pocs anys vaig pujar dalt de tot de la "Muela", no em va costar gents, encara que puja una mica fort, és molt a prop. Ara no vem pujar a peu, no ens va donar temps i també, feia molta calor. 
Una altra entrada del 2009

dilluns, 1 d’agost de 2016

ESTIU A LA PLATJA

Ja ha arribat l'estiu.
És aviat per molta gent, altres ja estem disposats per arribar a la platja i gaudir del mar, avui molt tranquil. "Com una piscina", diuen uns. Contesto que si. Encara que penso que el mar mai es podrà comparar amb la piscina. És salat, ple d'elements, que crec, enriqueixen la pell, els cabells... A molts no els agrada i van corrents a dutxar-se. No ho faig mai. Noto que el cos millora. A vegades, penso que són manies meves, però per això sols em netejo cames i peus quan marxo. Sobre els beneficis de l'aigua de mar, fa temps que en parlen, diuen que s'ha de beure, també. No ho sé.
Vaig baixant cap a la platja, són les deu, hi ha algú que torna de córrer, passejar o anar amb bici.
Ja estic arribant vora mar, es veu una fila de gent que ja hi és. Em poso a segona fila.
Quin mar més bo!
Pocs són dintre l'aigua. Més endavant , on l'aigua cobreix, ja no hi ha ningú. Pots deixar-te anar, flotar i a ritme de mar, vas relaxant tot el cos per després tornar a nedar o a fer algun exercici. Quan l'aigua està així és una "passada".
Al tornar ja hi ha unes quatre files de grups de persones, tovalloles, cadires, bosses... Encara queda un munt de platja darrera fins el passeig.
Ja asseguda a la cadira, miro el mar, de sobte venen quatre persones que diuen de posar-se al davant de la parella que és a la meva esquerra a primera fila. Per mi no hi ha lloc i menys per tanta gent amb cadires. Per això jo m'havia situat més darrera.
Però, ells s'hi posen, les cadires sobra sorra molt mullada, la tovallola d'una de les persones  ja se'ls ha mullat, la plega per la meitat i s'hi torna a posar tan feliç. L'aigua a cada moviment li arriba als peus.

Així cada dia. No tenen sensació d'espai, ni propi ni dels altres. La tovallola sota la meva ombrel·la, i a l'altre cantó una cadira que no em deixa estirar les cames, l'aparto una mica i un home que està estirat al costat mira de reüll, fa com si no ho veiés. Em quedo amb ganes de dir-li que un altre dia no es posi tan a prop, a tocar la seva ombrel·la amb la meva.
Aniré més aviat a banyar-me, amb la quantitat d'espai que hi ha allà i semblem estar al metro a l'hora punta.
Altres, ja abans de les deu, han plantat la seva ombrel·la i amb cadires més separades, algunes tovalloles. Des de que he arribat encara no ha vingut ningú, ja ha passat més d'una hora.
A costat meu a la dreta, un pèl més amunt han estès un "plaid" d'uns dos metres quadrats com mínim. L’home que estava a la dreta davant meu, ha plegat les cames, dos ”pareos” just davant seu a tocar l’aigua.
Tots ben juntets. Les diferents olors de cremes, olis i esprais arriben bé.

Tan bonic que és el mar i respirar el seu aroma!
Sobra al darrera molta sorra, però tothom vol ser ran mar, encara que sigui posant-se damunt dels altres.

ES ESTIU.

dilluns, 21 de desembre de 2015

NADAL


Per aquest Nadal desitjo que l'aroma guaridor d'aquest arbre ompli el vostre interior perquè pogueu cridar ben fort, encomanar-nos la vostra Felicitat.

dilluns, 14 de desembre de 2015

RIU GAYÀ


Feia 40 anys que el riu Gayà no arribava al mar amb aquesta quantitat d'aigua.
Durant tres dies l'embassament del Gayà va deixar anar dos mil litres d'aigua per segon. Fa un parell d'anys, aproximadament, que en baixen 500 litres, però no arriba a mar.
Com van explicar-nos uns residents del Catllar, el primer dia va baixar amb força, va inundar llocs que no s'esperava, i alguns afectats van protestar.
"Han pujat anguiles des del mar" van dir dos passejants, mentre un bonic ocell picotejava entre les aigües dolces-salades.
Vàrem arribar pel marge dret del riu i tornàrem pel mateix camí.
Després amb el cotxe fins El Catllar, el marge esquerra, passat el camping estava inundat. La "passera" on quasi sempre hi ha una mica d'aigua, ara estava impracticable per anar a l'altre marge. Si voliem anar més amunt haviem d'anar pel poble fins l'aparcament de l'altre cantó. Així ho férem.
 Vàrem anar fins la vella fàbrica i després riu amunt. Es notava que el riu havia pujat més, el marge estava molt fangós. Feia il·lusió veure tanta aigua, encara que fos fangosa.
A uns ànecs se'ls veia contents.
Després de passar el pont vell de l'antiga via Reus-Lleida, entre uns pocs avellaners, segueix el camí.
No vàrem poder arribar sota del pont de l'AVE, el riu es feia ample, i encara que amb poca aigua, el camí estava completament inundat.
Passejaven també uns homes que ens vàren explicar que de petits feient unes petites balses amb troncs i ... navegaven!
Mai més havien vist el riu amb tanta aigua.
Unes dones van dir que el riu quan arrivaba a Ardenya ja quedava sempre sense aigua. Que més avall quasi al arribar a mar en sortia una mica. Devia ser el toll d'aigua que jo sempre havia vist ran de platja.
Algún pagès es va queixar que aquest tres dies no podia regar, ja que van tancar els recs, algun altre no podia remuntar el riu per agafar canyes...
Però el més bonic és que ara el riu està més net, renovat de llots, i que dies després encara arriba fins el mar.

dimecres, 17 de juny de 2015

UN DIA RODÓ 2


Hi vaig arribar creuant Vallparadís. Vaig trobar que era un lloc molt bonic, ple de verd i amb olors de gessamí. Sense entretenir-me vaig arribar al Museu Tèxtil on s’inaugurava l’exposició:
TIBANT EL FIL
Al entrar vaig quedar sorpresa. Aquesta és l’exposició de la Teresa? Em vaig preguntar. Al mig de la sala penjaven camises amb puntes incrustades, i es veien algunes estovalles brodades, vitrines amb fils, puntes i matrius... a la paret les sedes estampades i les aquarel·les inigualables de na Jordà Vitó.
Més tard, després de la presentació, va explicar que la seva mare, Raimunda Vitó, havia estat una bona cosidora. Tenia taller i escola.
Moltes de les robes amb puntes o brodats, eren fetes de les que havien estat les seves alumnes i col·laboraven en l’exposició. Altres cosits i brodats, vestidets de bateig, comunió i altres brodats a mà, eren  de na Raimunda, així com unes obres pictòriques que la seva filla Teresa ha volgut exposar juntament amb les seves obres.
Així és com la Teresa es va criar entre fils, i l’artista els fa ressorgir.
L’aquarel·la neta, modifica el color del paper gruixut, els estreps, o forats fets amb agulla,  modifiquen més el paper i deixen passar el fil de seda com una cascada, s'acaba d’arrodonir l’obra que, a vegades, es plega i replega mentre la seda s’anusa. Aalguna obra es va transformant en escultura tridimensional.
L’artista també ha fet pintura sobre seda de diferents mides, algunes molt grans
Part d’aquesta obra contrasta diferents textures com paper, aquarel·la, seda, fil ferro rovellat i punxós. Suavitat, rigidesa, fluïdesa, tensió, calidesa, fredor: CREACIÓ
L’obra representa
           Terra: pigment, seda, ferro, paper
                                   Aire que passa pels espais trencats.
                                   Aigua que dilueix el pigment i rovella el ferro.
                                   Foc per transformar el ferro.

Aquesta exposició uneix mons creatius diferents en homenatge d’una filla a la seva mare, ja desapareguda,  totes dues creatives, treballadores. De dona a dona i d’elles al món. 
El món roda i jo avui he rodat d'una trobada única a una exposició única per això he dit que ha estat un dia RODÓ i ÚNIC.


dijous, 28 de maig de 2015

UN DIA RODÓ 1



Hem quedat a la Porta de l’Àngel a les dotze del migdia. Encara em quedà temps de fer feina a casa, com sempre: llit, roba, fregar, recollir...
Arribo uns cinc minuts abans."Com al Japó" penso. Veig un grup de cinc persones, m’hi atanso. “Sou de Roda el Món...?” . “Si”- em contesta algú i somriuen. Quasi de seguida arriben uns quants més. Falten dos, diuen que no poden venir. Ens anem presentant.
Així començà la Trobada.
Jo que tinc poca memòria per recordar noms, penso fer esforços per recordar cares i caràtules dels Blogs respectius, per posar a cadascú al lloc exacte i poder saber què hi ha a cada Blog.
Han organitzat molt bé la trobada, la Teresa Duch, que vaig dinar al seu costat, ha fet unes targes plastificades amb la caràtula del Blog on hem escrit molts. Darrera, fotografies agafades dels Blogs dels que ens hem apuntat a la Trobada. També ha posat una cinta per penjar-la al coll.
Conec a la dolça “Fanal Blau” que ha preparat una bosseta de paper amb una pinça de fusta i una tarja amb la fotografia del món i rodejada de les paraules “Roda el Món i torna al Blog“.
La Carme, que ha dut la idea i l'organització,  diu de començar la ruta i davant de l’església de Sta Anna comencen a desgranar versos i paraules escrites, alguns van endevinant de qui es tracta. Jo penso mentrestant que molts havien fet unes targes molt creatives i maques i les meves eren sols escrites a corre-cuita...
Entre rialles i entre lloc i lloc, ens anem coneixent, alguns més que altres. No tots són escriptors, tots tenen en comú divertir-se creant i publicant als Blogs, amb fotografies, paraules, dibuixos...
Com és tard,  saltem els últims llocs de la ruta prevista i anem cap el restaurant.
Les taules no les havien posat ben distribuïdes, i al final la simpàtica Matilde Nuri, que vaig tenir a l'altre cantó de taula, ho calcula perfecte. I posen les taules millor.
Vaig conèixer a “Sa Lluna” que venia de Mallorca, que estima la mar com jo.
Altres són més nous a la blogosfera i no els coneixia, perquè ara jo em poso poc, cosa que lamento.
Vaig conèixer una mica a la Carme, li vaig fer algunes preguntes sobre ella (cosa estranya en mi). És una gran treballadora, organitzadora, amable, no es fa notar però, com he dit, ha estat l’ànima de tota aquesta història, el llaç d’unió entre nosaltres des de que va preparar la Trobada bloguera. La vam felicitar per l’èxit.
Vaig haver de marxar, ells van continuar la Trobada al Zurich.
Va ser una Trobada sensacional, em va agradar molt. Tota aquesta gent tan creativa, amb inquietuds, enriqueixen molt, ajuden a viure.  Gràcies.

Vaig sortir corrents, faltava poc més d’una hora per arribar a Terrassa a la inauguració. Això serà un altre post.

dimecres, 29 d’abril de 2015

ARDENYA. TARRAGONA


Petita població del Baix Gaià que pertany a La Riera des de l’any 1842, abans formava part, amb altres municipis, de la “Comuna del Camp” que depenia de l’Arquebisbat de Tarragona. Estava dintre dels dominis del Castell d’Ullastrell de Bernat de Gallifa.
La gran església neoclàssica dedicada a Sant Jordi, ara és tancada per perill d’enrunament. El gran casalot del costat, va ser l'abadia o rectoria. Em van dir que estava en venda.
A la mateixa plaça i al seu davant, hi ha una espècie de pou amb una font. Mirant a ponent, una casa de pedra i adossada, una mica més enrere, una petita ermita romànica que passa quasi desapercebuda, més darrera i adossat també, un mur que, segons van dir, era l’antic cementiri. El camí empolsat del costat va al camp fora poble.
Hi han grans cases de pagès. Unes reformades, altres semblen abandonades. Algunes noves.
És la segona vegada que hi vaig, i veig que hi ha altres racons bonics per dibuixar.
L’estona que vàrem estar allà passaven ciclistes i caminants. Fins i tot van passar dos homes muntats a cavall. També van passar tractors amb remolc i un amb pala. Un dissabte mogut, vaig pensar. Alguns es paraven a beure aigua de la font i a descansar sota la tímida ombra que feien les fulletes acabades de sortir.
Mentre estàvem a la plaça, van venir una noia i la seva filla, em va preguntar si era del lloc, i al contestar que no, va explicar que els seus avis havien nascut allà i que ella els visitava i anava per vacances, però un cop morts els avis ja no hi anaven, perquè vivien i treballaven lluny. La casa s’havia de reformar, però no tenien poder adquisitiu per reformar-la, o sigui que l’havien tingut que vendre. 
Ara anaven per veure als propietaris, em va explicar, i poder recordar els temps passats. Va dir que estava contenta de que la cuidessin tan bé, ja que els descendents no ho havien pogut fer. Però li va fer pena que no hi havia el pi tan gros que els seus avis havien plantat de menut. Li vaig dir que els pins molt grans a costat de les cases fan molta ombra i que, segons com, també és un perill per la mateixa casa. Que potser el van tallar  perquè no van tenir més remei. No vaig gosar dir que potser s’havia mort. Va contestar que potser jo tenia raó, i afegí que era llàstima que no havien trobat als propietaris, ja que hi havien anat expressament;  va repetir que li feia il·lusió veure que estava ben cuidada. Vaig sentir una sensació agradable i trista alhora en escoltar aquella jove que recordava on havia viscut bons temps amb la família. Un lloc que no va poder conservar, encara que el duia al cor.
Una casa que, al principi, jo no sabia quina era, però ara si ho sé i, si un dia torno, aniré a veure-la bé i recordaré aquella noia que va parlar amb mi perquè no havia trobat als que hi vivien, i va voler comunicar els seus sentiments.
Quan sortíem del poble, la vaig veure a la vorera i des del cotxe li vaig fer adéu amb la mà, em va veure i em va tornar l’adéu.

Enfilada ja la carretera, em pregunto si ella hi tornarà. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...