diumenge, 19 d’octubre de 2014

Herba dels elefants.


És curiós veure com el canvi de medi influeix en la vida.
Aquí em refereixo a una planta en concret. És una planta crasa. Té unes fulletes quasi rodones que quasi mai varia la mida, encara que la planta creixi, tingui més o menys sol. El tronc gruixut, rodó, primer verd i quan va creixent canvia a un color negrós.
La podem veure a molts balcons i a jardins, amb torretes petites i enormes. La planta es fa molt gran a mida que passen els anys.
Jo la tenia amb unes fulles ben verdes i en gran quantitat.
Fa anys, al jardí, vaig fer un esqueix amb un test petit. Me'n vaig oblidar...
Un dia vaig veure que el test estava caigut sobre l'empedrat, amb poca terra seca. Potser el vent l'havia fet caure, vaig pensar. Vaig reomplir la torreta i el vaig deixar sobre el pedrís.
Quanta va ser la meva sorpresa quan aquell any, a la primavera, vaig veure que la misèria de brot floria de les puntetes amb unes flors rosades formant un brot piramidal.
Passats els anys, ja sense jardí, però amb balcó - una "terrassa" segons uns em diuen- plena de gasos de cotxes, motos i autobusos, on quasi bé mai puc fer viure plantes degut a una espècie de cosa una mica oliosa, fosca, que es posa sobre les fulles. Allà al balcó, en aquella torreta gran, tinc un d'aquells brots que vaig portar fa anys. És gros, més alt que jo, el tronc està brut de la pol·lució que no puc treure. Però, les fulles es van renovant verdes i es van enfosquin segons passa el temps.
Un dia vaig recordar la floració del brot sec, mig mort quasi sense terra. Vaig pensar que si aquell "arbust" que tenia el deixava més sec, quasi sense regar, durant l'hivern, podria ser que conseguís florir.
Quan plou quasi no li toca l'aigua, ha de fer molt de vent.
Vaig vigilar, la meitat de les fulles van caure, quasi totes les que van quedar van perdre aquell verd viu.  Ai!  Vaig pensar.
Però un dia, vaig veure com si rebrotes d'una manera diferent.
Un munt de piramidetes florides van anar sortint de cada punta sobre la renglera de fulles quasi arrugades que quedaven de l'estiu passat i alguna més, que tímidament  havia sortit.
Qué bonic feia! Un arbust tant gruixut de tronc i la delicadesa d'aquelles floretes que fins i tot fan olor...

Pot ser un exemple de com canvia la vida segons l'entorn.
És la Portulacaria afra. També es diu: Arbust japonès, Verdolaba arbustiva, verdolaba arbórea, Planta de la moneda. A Venezuela li diuen també, Arbust de jade. 
Però no he trobat enlloc com fer-la florir.
A mi em floreix cada any a pesar de la contaminació de la ciutat.

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs quin goig que et fa! No la coneixia aquesta planta...
Les terrasses tenen aquest inconvenient, que les plantes no reben l'aigua de la pluja. A mi també em passa.

M. Antònia ha dit...

Benvingut i gràcies. Si al deixar-la quasi sempre seca, li van caure quasi totes les fulles, però cada any em floreix preciosa

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...