dimecres, 29 d’abril de 2015

ARDENYA. TARRAGONA


Petita població del Baix Gaià que pertany a La Riera des de l’any 1842, abans formava part, amb altres municipis, de la “Comuna del Camp” que depenia de l’Arquebisbat de Tarragona. Estava dintre dels dominis del Castell d’Ullastrell de Bernat de Gallifa.
La gran església neoclàssica dedicada a Sant Jordi, ara és tancada per perill d’enrunament. El gran casalot del costat, va ser l'abadia o rectoria. Em van dir que estava en venda.
A la mateixa plaça i al seu davant, hi ha una espècie de pou amb una font. Mirant a ponent, una casa de pedra i adossada, una mica més enrere, una petita ermita romànica que passa quasi desapercebuda, més darrera i adossat també, un mur que, segons van dir, era l’antic cementiri. El camí empolsat del costat va al camp fora poble.
Hi han grans cases de pagès. Unes reformades, altres semblen abandonades. Algunes noves.
És la segona vegada que hi vaig, i veig que hi ha altres racons bonics per dibuixar.
L’estona que vàrem estar allà passaven ciclistes i caminants. Fins i tot van passar dos homes muntats a cavall. També van passar tractors amb remolc i un amb pala. Un dissabte mogut, vaig pensar. Alguns es paraven a beure aigua de la font i a descansar sota la tímida ombra que feien les fulletes acabades de sortir.
Mentre estàvem a la plaça, van venir una noia i la seva filla, em va preguntar si era del lloc, i al contestar que no, va explicar que els seus avis havien nascut allà i que ella els visitava i anava per vacances, però un cop morts els avis ja no hi anaven, perquè vivien i treballaven lluny. La casa s’havia de reformar, però no tenien poder adquisitiu per reformar-la, o sigui que l’havien tingut que vendre. 
Ara anaven per veure als propietaris, em va explicar, i poder recordar els temps passats. Va dir que estava contenta de que la cuidessin tan bé, ja que els descendents no ho havien pogut fer. Però li va fer pena que no hi havia el pi tan gros que els seus avis havien plantat de menut. Li vaig dir que els pins molt grans a costat de les cases fan molta ombra i que, segons com, també és un perill per la mateixa casa. Que potser el van tallar  perquè no van tenir més remei. No vaig gosar dir que potser s’havia mort. Va contestar que potser jo tenia raó, i afegí que era llàstima que no havien trobat als propietaris, ja que hi havien anat expressament;  va repetir que li feia il·lusió veure que estava ben cuidada. Vaig sentir una sensació agradable i trista alhora en escoltar aquella jove que recordava on havia viscut bons temps amb la família. Un lloc que no va poder conservar, encara que el duia al cor.
Una casa que, al principi, jo no sabia quina era, però ara si ho sé i, si un dia torno, aniré a veure-la bé i recordaré aquella noia que va parlar amb mi perquè no havia trobat als que hi vivien, i va voler comunicar els seus sentiments.
Quan sortíem del poble, la vaig veure a la vorera i des del cotxe li vaig fer adéu amb la mà, em va veure i em va tornar l’adéu.

Enfilada ja la carretera, em pregunto si ella hi tornarà. 

4 comentaris:

M. Roser ha dit...

Veig que t'has posat les "xiruques" has agafat el bastó, i tornes a caminejar aquesta vegada per un poble petit però ple de vida que ens has descrit molt bé...
Bon vespre.

M. Antònia ha dit...

M Roser, no camino molt, vàrem anar en cotxe. Gràcies per entrar. Últimament jo m'hi poso poc.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Les petites grans històries..que es troben a qualsevol racó.

M. Antònia ha dit...

Sí, tu ho deus saber bé. Benvingut!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...