AMISTAT

 La vaig conèixer farà un any. Poca gent a la platja. Jo estava a peu d'onada, la mar m'acariciava les cames. Venia una dona per la vora del mar i a vegades s'ajupia. Portava un barret blanc d'ala no molt grossa. A una ma sostenia un cistell enreixat blanc, de plàstic, vaig veure quan estava quasi a tocar, el portava amb coses dintre.
 Es va parar al meu costat i va dir que buscava petxines, s'entretenia així, els feia un foradet amb molt de compte, ja que es trencaven fàcilment, i les enfilava amb fil de pescar perquè fessin bonic.
 Vem parlar del mar, que s'hi estava bé aquella hora de tarda. Tot parlant em diu que era vídua de feia anys, que vivia al poble, moltes vegades amb el fill.
 No recordo de què més parlàrem, però em va dir si l'endemà hi seria. Vaig contestar que potser si, i si no, demà passat.
 Ens vem tornar a veure i em va dur una tira de petxines ben enfilades amb degradació de mida. Aquí les teniu. Són les més blanques de la dreta. A sobre, vaig enfilar unes grosses que tenia amb forat "natural". Ja es nota que són matuseres.
 Com era una persona tan agradable i me les va regalar amb tanta alegria, vaig pensar de tornar-li el regal. Una aquarel·la petita del mar, que li vaig posar unes barquetes. Li vaig enmarcar.
 No la vaig veure més aquella senyora, vaig buscar-la pel poble, on ella m'havia dit que vivia, ni ratre.
 Fa quatre dies que ens vem retrobar quasi al migdia. A la platja. Hi havia gent, jo llegia a l'ombra, a l'aixecar la mirada, la vaig veure passar, amb el seu gorret i el cistell. Vaig córrer entre la gent, ella em va conèixer deseguida. Vem estar contentes de retrobar-nos.
 Durant aquests mesos, vaig pensar de donar-li unes petxines que el meu nét tenia dintre una ampolla petita i ja em va dir que li podia donar, ell ja no en faria res.
 Li vag dir que tenia un parell de coses per a ella, i que li duria, ja que no l'havia vist més.
 L'endemà no la vaig veure, abans d'ahir feia mal temps i no vaig baixar a mar. Vaig pensar que feia dos dies que li baixava les dugues cosetes i ara no la veia. L'any passat vaig dur el quadret alguns dies, sense sort.
Ahir, per fi, li vaig donar, i al veure el quadret amb el mar, va tenir tanta alegria que em vaig sentir avergonyida, però contenta de que li agradés tant.
 Avui m'ha trobat i m'ha dut tres enfillals més, ben fets, de petxines iguals a cadascun. Els teniu a l'esquerra de la imatge. Uns fets amb les petxines del meu nét, perquè estigui content quan les veigi, ha dit. L'altre amb lapes, i amb un cargolet al final.
M'ha agraït el quadret que li vaig fer, que el seu fill li penjarà. Mai he regalat una cosa tan petita i sense importància, i que a algú l'hi hagi agradat tant, ni amb tant d'agraïment.
 Ha explicat que li queden pocs de tots els amics que eren, que cada vegada nota a faltar més al seu marit, i si fa coses manuals no pensa en coses tristes. Que ara hi ha poques petxines, que anava més enllà a veure una amiga, que aquí vora la mar no té dolor, que les mans se li deformen, que...
 Té 81 anys, fa els forats a les petxines i a taps de cava, i toca el piano, em diu. Els dos genolls amb pròtesi, diu que els plega bé i que deu ser degut a que les escales que puja són una mica altes i que si no fa l'esforç, no podrà sortir a veure el mar, que tant li agrada.
 Val la pena trobar persones tan amables, agradables i coratjoses.
 I jo regalant-li una petita pintura...
 A totes dues ens agrada el mar.
 

Comentaris

August G. i Orri ha dit…
Una història preciosa, M. Antònia! Sovint les coses importants són petites, quasi invisibles. Ja hi deia el Petit Príncep de Saint-Exupéry...

Que puguis anar cultivant aquesta amistat.

Bon estiu!!
M. Roser ha dit…
M. Antònia, caminejant vora mar poden sortir històries d'amistat com aquesta, que si és real és tota una troballa d'amistat i sinó és una història meravellosa per explicar als nets a la vora del foc. M'ha encantat.
Petonets.
Imma Cauhé ha dit…
Tots voldriem tenir encontres que ens portes aquesta amistat i aquesta sensibilitat.
M'agrada que hagis decidit fer-nos partíceps amb aquest escrit.
xavier pujol ha dit…
Les petxines enfilades, com petites històries humanes, com bocins de mar.
M. Antònia ha dit…
August, i una història real.
M. Antònia ha dit…
M. Roser,si que és real, i l'he escrit perquè no se m'oblidi aquesta persona tan amigable
M. Antònia ha dit…
Imma, per això, com he dit a la Roser, la he volgut plasmar, vull recordar aquesta dona tan senzilla, alegre i positiva
M. Antònia ha dit…
Xavier, si ella ho va fent, explicant la seva història i oblidar les abcències
Carme Rosanas ha dit…
Que bonica aquesta història i aquesta amistat. M'agrada veure gent gran que ens serveixin de model, perquè no tothom sap fer-se gran.

I ara ja ens toca aprendre'n ràpidament... gràcies per compartit-la.
M. Antònia ha dit…
Si Carme, tens raó als dos paràgraf,
Teresa Duch ha dit…
Que maco, M. Antònia! Que no ens falti mai aquesta força per seguir caminant per la platja o per on ens portin els peus. Una abraçada!

Entrades populars