Vam deixar ben d'hora els cims de la Serra d'Albarrasí. Era octubre i van ser uns dies entretinguts, per dir alguna cosa. Vam estar pocs dies, vam recorre els boscos on l'Imma tantes vegades havia estat. En silenci. Eren més buits que mai. No havia plogut gens aquell estiu, l'herba molt arrapada al terra i, ben amagats, pocs bolets i petits. Jo anava seguint ben a prop on ell passava, era ell el que coneix bé els indrets on anava amb la seva dona moltes vegades. No dèiem res. Així vam passar uns dies. Van venir uns amics d'ell i no vaig voler sortir aquell matí amb tots ells. Vaig aprofitar a buidar els armaris de l’habitació del matrimoni, recollint tota la roba d'ella i sentint buidor, com una sensació estranya. Vaig acabar la feina necessària i que havia estat l'objectiu del viatge. Fins llavors no havia trobat el moment adequat. Fa poc, ha fet dos anys de la seva mort. Encara em sembla que la sentiré. Potser està envoltada d'aquells boscos que ta
