dilluns, 3 de maig de 2010

Castell de Papiol

En les nostres caminades hem passat moltes vegades per sota del castell. Està enclavat sobre la roca, dintre la planta "baixa" hi ha escales fetes a la mateixa roca. Ahir vàrem entrar-hi!
Es privat i la seva propietària l'obre en poques ocasions per motius culturals.
Mai hauria pensat que un matí fos tant ple d'emocions.
Vaig anar-hi per l'Exposició DEIXAR-SER que es podia veure durant dos caps de setmana. Els artistes Gemma Guasch i Josep Asunción exposaven obra. Un marc incomparable per una obra tan completa.

La decoració, en algun racò, d'una planta viva feia reviure l'entorn. Pedres que tans segles han viscut i que en podrien explicar tantes coses...
Des dels sentiments que sorgiren del forat de la presó, dels nobles i  servents que l'habitaren, de les persones que encara l'habiten i les que senten interiorment la música de cada setembre, fins aquesta exposició viva en que la Gemma i en Josep han compartit el seu interior creatiu. Tot fa que aquesta construcció sigui més important.


La petita planta verda va ser el motiu de conèixer a la Ma Teresa, que havia conegut a la meva mare i em va presentar a la seva, Ma Teresa, també. La casualitat va ser que totes dues haviem estudiat, en diferents cursos a la mateixa escola universitària. Després em va presentar a la seva tia Adela Mora. Persones totes afables.
Quan estavem parlant i ja me'n anava, va entrar la Gemma. Els que allà erem la vàrem seguir quadre rera quadre. Era la vivència de cada obra, seguint la seva evolució des de el no res.

Quan marxàvem,  la senyora Adela, propietària del castell, em va oferir veure'n part. Jo no m'ho esperava, i em va fer il·lusió, per això vaig dir-li que sí. Em conduí per tota la primera planta del castell.
Un arc enorme creua tota una estança, la principal crec, com a menjador. Hi ha un patí que sembla un enorme àtic que domina tota una part de la població i més enllà. A un costat, a uns cinc metres del mur, un pou que encara ara recull les aigües de pluja de sobre el segon pis, amb canonades d'argila semblan a les teules. Una altre estança gran com de sala d'espera, un despatx.Tot ben conservat.
Es nota que estima el lloc, es casa seva.
A cada estança unes flors, sense tota la parafernàlia que, a vegades, es troba a aquets llocs de grans rams artificials, grans relotges o coses semblants.


Veiéu per què va ser un matí rodó i maravellós?
No poso les fotografies de la primera planta, perquè em sembla que li hauria de demanar permís. Ho sento.

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tanmateix havia de ser un bell matí, M.Antònia. Enhorabona.
De nano hi vaig ser-hi una vegada, però no en recordo res, llevat d'una gran balconada o cosa semblant, que potser és el que expliques.
Crec que tota exposició ha de resultar potenciada per un marc com aquest.

Júlia ha dit...

Molt interessant, ets una privilegiada.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...