divendres, 8 de gener de 2010

Sobre un ocell

A la part esquerra de l'Aloe Vera, sobre la barana, apenes es reconèix un ocellet que segons abans estava a la dreta rebuscant entre la Portulacaria. Cada día endevinava que alguna cosa sortia més o menys a la mateixa hora des de l'altra estança. No podia ser una fulla, vaig pensar...
Avui l'enxampat, però ell m'ha vist al moure'm cap a la finestra i ha volat. Nosaltres no som tant llestos.
Dintre la ciutat s'atreveixen apropar-se, senyal que busquen menjar o beure. Però ahir va ploure i encara queden bassals a la vorera del davant, n'hi ha un de ben gros. Hi passa massa gent per banyar-si, els humans no inspirem comfiança.
Els anys passats un altre, crec, venia a una jardinera, i si jo estava sentada quieta, el podia observar una bona estona gratant amb el pic i les potes, i apropant-se a la terra amb el pit buscant no sé què. L'he trobat a faltar. M'agradava veure'l. Ara deu venir aquest altre ocell al cantò oposat. Procuraré estar atenta demà per si rebo la seva visita. No crec que poguem trabar cap amistat, però ell m'ajudarà a pensar en altres coses. Els seus moviments ràpids, canviants, la seva volada sobtada fa pensar que la llibertat és molt curta en el temps. No és el que creiem, sempre condicionada. La llibertat total és pels que viuen SOLS. Ell no em dóna llibertat, però si estic sola, em fa companyia uns instants, encara que no ho sàpiga. Gràcies ocellet desconegut.

7 comentaris:

Striper ha dit...

Una historia moltbonica, de vegades els animalons, son sorprenents.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Emotiva i curta reflexió sobre la llibertat, la que t'ha inspirat l'ocellet. Ai, la llibertat!
No hi ha dubte que el lloc que li ofereixes és prou amable com perquè repeteixi la visita.
Vist a la fotografia, no serà un pitroig?
L'aloe vera el tens preciós.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ah!, no m'havia fixat en la música: preciosa. I una bona idea posar-la a la barra lateral.

M. Antònia ha dit...

Gràcies.
Xiruquero, crec que deu ser un pardal, el vaig veure refregar per sota i de cara i era com gris-marró. No hi entenc.

Imma Cauhé ha dit...

Fa anys a la meva finetra venia un pardal que fins i tot picaba amb el seu bec el vidre, va venir molt de temps, i com tu vaig trobar-lo a faltar quan ja no va tornar.

M. Antònia ha dit...

Ja no l'he tornat a veure. Mai arribo a la mateixa hora o no me'n recordo de anar a mirar.

merike ha dit...

M'agraden els aloes molt!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...