El cuc


Fulla rera fulla van desapareguen. Ja quasi no en queda cap. Cada dia miro l'envers, no hi veig res, però fa uns dies: Ja t'he atrapat! Amb l'engunia que em fan els cucs... Què verd és!  Per això no els veig.
Agafo amb compte el què queda de fulla i ell no cau, ben agafat encara rossega, el poso sobre la taula i queda immortalitzat! Uns tres centímetres de llarg.
Ho sento, però va anar al contenidor verd.
Ara tinc un munt de fulles esperant el fred per caure quan els hi sembli, ja són lliures.

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Sí que fan angúnia els cucs, a mi també me'n fan... però aquests (si no em confonc) tant verds i amb unes potes al davant i al darrere... no s'arrosseguen, sinó que es dobleguen acostant les potes del darrere fins a tocar les del davant i després s'estiren avançant les del davant... o sigui caminen d'una manera molt graciosa... tant que gairebé se't marxa el fàstic!

Però has fet bé de tirar-lo al contenidor... verd? no al verd no, que és orgànic! ;) al marró!
Xiruquero-kumbaià ha dit…
Oh, quina eruga més maca! Em sembla que és -era!- una eruga verda.
M. Antònia ha dit…
Carme, tens raó, en el color del contenidor. Em referia a verd d'orgànic, era una metàfora! ja, ja...



Xiruquero, no m'agraden gens ni que siguin "tan maques"

Entrades populars